Expectatives: El nou llindar perceptiu

Álvaro Pascual-Leone, investigador de neurologia de la Universitat de Harvard, ens mostra una visió completament nova, i possiblement certa, del procés de percepció humana.

Aquesta visió correspondria a la importància del processament de dalt a baix (top-down) que se li atribueix al nostre cervell en la forma de rebre els estímuls de l’exterior. Ell ens parla d’expectatives; d’aquelles utilitzades de comparació que utilitza la nostra ment per poder coincidir les dades que tenim en els nostres esquemes cognitius amb el món real. O sigui, sempre esperem un tipus de resposta conscient o inconscient. I si aquesta no coincideix es crea, aleshores, un conflicte entre ambdues bandes. Veiem doncs aquest procés més detalladament.

Com deia, les expectatives juguen un paper d’agilització de l’escena. O sigui, el nostre cervell se’ns posa per davant en el processament de les dades obtingudes de l’exterior. Està constantment comparant tota la informació que entra de fora amb els nostres esquemes cognitius. Si veiem, per exemple, una ombra en forma de persona ràpidament associarem que aquesta ombra és d’una persona en si quan, possiblement, pugui correspondre a una peça de roba mal posada. Aquest exemple és un dels molts quotidians en el que la ment realitza expectatives, tant sonores, auditives o de qualsevol naturalesa sensorial. Aquesta forma de treballar ens porta a pensar que el cervell tracta “d’optimitzar” tota la informació per així ser més ràpids, però potser amb més marges d’errors, en les nostres decisions. Es quan, en casos així, es creen les famoses il•lusions perceptives.

Aquestes il•lusions vindrien a ser aquest “marge d’error” o situació de conflicte que la ment troba quan compara les expectatives creades amb la informació que rep de l’exterior i es troba que no és el que s’esperava. Es crea, aleshores, el conflicte esmentat produint així, com en l’exemple de l’ombra, una il•lusió perceptiva generada a partir de dades que han desequilibrat la nostra base sobre el que esperem que passi i el que succeeix de debò.
Trobem doncs que la relació entre la predisposició perceptiva i les il•lusions perceptives radica en que mentre una crea un marc de possibilitats per agilitzar el nostre procés perceptiu (predisposició perceptiva) de cara a l’exterior, l’altre (il•lusió perceptiva) es presenta com el conflicte aparegut degut al “xoc” entre el que esperàvem veure (expectativa) i el que acabem veient (il•lusió o realitat). Així doncs aquesta irregularitat se’ns presenta i ens fa comprovar de nou i valorar si realment la informació que hem rebut coincideix o no amb altres possibles esquemes que, d’alguna manera, tractaran de tornar al inici amb la mateixa finalitat d’agilitzar el nostre procés perceptiu.

D’alguna forma podem dir, resumint, que la relació entre els processos de percepció i l’acció executada ens indiquen la preparació a nivell cerebral que la nostra ment fa en el moment en que percebem un estímul. D’aquí a que anticipi el seu moviment (predisposició) per poder “actuar” (acció) com a subjecte actiu en el moment en que es percep al marge dels errors que puguin succeir al fer-ho d’aquesta forma (il•lusions).

Per últim voldria assenyalar la importància de les anomenades “neurones mirall” dintre del marc d’aquesta nova teoria de la percepció. Estan situades a l’àrea de Broca, en el lòbul parietal i està comprovat, a nivell neurològic, que aquestes neurones específiques ens donen la facultat de posar-nos en la pell (comprendre l’acció) de les altres persones i sentir així les mateixes emocions. En si, són les encarregades de l’empatia humana.
La teoria principal doncs, per relacionar-ho aquí, parteix de la imitació i comprensió gestual per arribar a aquest tipus de comunicació. Encara que hi ha poca evidència empírica en això últim, les teories indiquen que hi ha molta probabilitat que estiguin relacionades específicament en molts àmbits de la nova visió de la percepció humana i que, a més a més, la base del nostre llenguatge provingui d’aquestes neurones tan especials.

Així doncs hi ha evidències tan fisiològicament com psicològicament de que els humans, actualment, siguem una maquinaria capaç de percebre el món a partir dels nostres esquemes cognitius completament al marge del veritable significat dels estímuls sensorials.

Sergi Nicolás