Hi ha hagut molt de debat en com la historiografia ha anat puntuant les diferents discontinuïtats històriques des d’èpoques ancestrals. Canvis en el món i en les èpoques han sigut exemples de fets que han creat ruptures, evolucions i nous camins en la forma d’entendre tot el que ens rodeja. La psicologia, com tot el revolucionari canvi científic, ha passat també per aquest mateix fet d’una manera, excepcionalment, molt marcada.
El canvi revolucionari en l`època científica es va produir a les portes del segle XX. Dues formes de pensar completament oposades es fusionarien per intentar donar un nou alè a aquesta nova era: el racionalisme i l’empirisme units en la cerca d’un nou mètode; el mètode científic.
La psicologia es va adaptar a aquest fet, i es van començar a gestar les primeres escoles que tindrien com a objecte comú l’avenç científic en el camp del psiquisme humà.Com tot el que va tenir que passar la ciència en si, trobem també en la psicologia una certa discontinuïtat quan, en l’any 1879, tracta d’establir els primers marges de separació de les seves arrels filosòfiques, per poder adaptar-se al nou mètode científic, i eliminar així qualsevol base metafísica i dogmàtica. Es creen així uns primes ciments per a construir unes bases més positivistes i encarades a tractar la ment com una part fonamental en la investigació i el desenvolupament humà: neix la nova psicologia científica.
Com a nova ciència, la psicologia tenia que enfrontar-se a un repte molt important: demostrar la naturalesa humana des de bases empíriques; un repte que en principi semblava massa llunyà.
Per situar-nos en un temps més determinat podríem dirigir la mirada cap a Wilhelm Wundt, el precursor i considerat pare de la psicologia moderna experimental. Donava les seves explicacions en base a un mètode basat en arrels fisiològiques: la relació de l’estímul i resposta de les sensacions sota l’estudi de la consciència. Va, aleshores, utilitzar instruments i tipus d’anàlisi per poder provar les seves teories. Wundt, doncs, va posar així les bases d’aproximació al mètode científic, i va aportar les primeres passes per el creixement d’aquesta nova era de la psicologia.
Per descomptat, més endavant es van crear altres escoles d’investigació i mètodes al marge de les investigacions de Wundt. Totes elles amb major o menor relació, i moltes d’aquestes ni adoptades dintre del mètode científic. Paradoxalment, una d’aquestes, i no considerades científiques però sí dintre del camp experimental, forma un dels pilars bàsics en la psicologia actual: la psicoanàlisi.
Per altra banda podem trobar evidències d’altres escoles creades en altres països, com per exemple a l’altre punta del món, als Estats Units, on podem trobar-nos amb una evolució, o línia paral•lela, de la psicologia científica: l’estudi funcional i l’adquisició de mètodes psicomètrics directament heretats de les escoles britàniques.
La diferència fonamental entre les investigacions alemanyes i les americanes les podem trobar en el rebuig, d’aquestes últimes, a l’estructuralisme (tot i havent conviscut conjuntament en un principi).
La investigació psicològica als Estats Units comença a dirigir-se cap a altres formes de tractar aquestes bases: no es poden separar les relacions entre els estímuls i les sensacions de la consciència de l’individu. Es pren aquesta definició com un tot, com una part inseparable de la percepció humana i de la consciència. Els camps d’investigació s’unifiquen en aquest nou paradigma, tractant d’englobar i rebutjar l’ús simplista i adaptat dels principis fisiològics per les escoles alemanyes en l’explicació global de la ment humana. Una d’aquestes mostres es va comprovar amb les crítiques que William James va fer a Theodor Fechner en el tractament estructural. El primer deia que les relacions entre els estímuls i les sensacions eren donades a partir de l’activació de l’òrgan sensorial corresponent i, com a resposta, James va afirmar que la consciència era com un flux d’energia continu, com un tot. La base, en si, del funcionalisme i punt de partida per una nova escola: el conductisme.
Al 1915, doncs, neix el que s’anomenaria conductisme. És un any de canvis substancials, i considerat per molts com la veritable era científica de la psicologia: es deixen de banda completament les bases estructuralistes i es fonamenta una psicologia de la conducta heretada del funcionalisme. Ja no importen els mètodes introspeccionistes, ara es valora la conducta i l’estudi del comportament. Un paradigma que podríem situar-lo com una evolució natural de la base estructuralista de Wundt, enlloc de discontinuïtat històrica tal i com va representar la desunió de la filosofia amb la psicologia.
Tot i així, i parlant de Wundt com a figura històrica important, ens aturarem i deixarem de banda la lluita estructuralisme – funcionalisme, per tractar d’esbrinar que diria ell en base a una cita del següent autor (Collingwood), qui va posar en tela de judici els inicis de la psicologia científica.
Trobaríem algunes dades interessants que podrien ser exposades per poder comprovar els diferents punts de vista de cadascú. La cita és la següent: “la manera correcta de investigar la naturaleza es mediante los métodos denominados científicos, la manera correcta de investigar la mente es mediante los métodos de la historia”.
Està clar que aquest autor té una base molt negativa sobre les ciències de la naturalesa humana. Segons ell el mètode històric seria l’únic capaç d’explicar les bases de la ment i, de forma global, de tota la raça humana. Per entendre millor aquesta postura, un dia a Collingwood se li va preguntar que era, per a ell, la historia. Va respondre que era un mètode perquè els humans es poguessin conèixer a si mateixos, sense que això signifiqués un simple coneixement de les seves capacitats personals, sinó més aviat per descobrir les arrels i el progrés de la seva naturalesa com a persones humanes.
A partir d’aquí podríem analitzar con Wundt agafaria tal afirmació. Està clar que per a un precursor de la psicologia científica, no agafaria molt bé aquesta forma de pensar. Encara que, primer de tot, situem el raonament que Wundt sostindria si se li formulés la següent pregunta, i aleshores comparem: Quina seria la millor forma d’investigar la ment?
Wundt, com ja sabem, va lluitar per poder demostrar les bases fisiològiques de la consciència humana, i més concretament de les sensacions i emocions utilitzant el mètode científic. Com a fisiòleg va demostrar, des dels seus assajos, que tot estudi basat en la introspecció podia donar els seus resultats i que, definitivament, la fisiologia era un pas primordial i necessari (estímuls, sensacions i respostes) per ampliar el coneixement sobre la ment humana. Encara que no era el “tot”…
Fent una pausa, abans de seguir amb l’afirmació de Wundt, podríem dir que com a primera reflexió tenim, sens dubte, un primer raonament d’ell sobre la pregunta plantejada.
Si ara agaféssim totes dues respostes, tant la de Collingwood sobre la cita plantejada i la seva resposta a que és historia, com la de Wundt sobre la part exposada de l’estudi experimental de la ment, trobaríem, per una banda, irremediablement un conflicte de pensament molt elevat i, per altra, i encara que sembli mentida, un petit acord que veurem més endavant.
Enfrontant-los directament, Wundt, des de la seva base experimental, opinaria en contra de les mencions de Collingwood per, senzillament, veure a la raça humana com un ésser mecànic amb una sèrie de patrons i d’estímuls amb respostes fisiològiques que poden ser mesurades. En canvi, Collingwood, veu més la subjectivitat en aquest tipus de definicions i tracta al ésser humà com a coneixedor de si mateix (una postura molt més filosòfica) mirant enrere per aprendre de la historia i deixant-se, així, de mecanicismes. Creu, com ja hem comentat, que no pot haver cap tipus de mètode científic amb el coneixement de la ment.
Així doncs tindríem, arribats a aquest punt, a dos defensors extrems de les dues bases que, avui en dia, i directa o indirectament, estan encara en conjunció en molts àmbits de la psicologia moderna: la filosofia i la fisiologia. Cadascú s’agafaria a un dels dos ferros candents. Wundt, per una banda, tractaria de ser el primer en eliminar tot rastre de la filosofia en els seus assajos, i Collingwood, com a filòsof, defensaria que la psicologia està encara en mans del poder filosòfic i que, per entendre-la, seria necessari establir els eixos de propietat al mètode històric.
Ara bé, arribats a aquest punt, seguiríem amb l’explicació de Wundt que hem deixat a mitges, ja que guarda certa relació amb la forma de pensar filosòfica de l’època i amb les bases de Collingwood. Segons Wundt, doncs, el pensament humà no podia ser explicat de forma experimental, sinó que només la historia, i el que en el seu assaig sobre la psicologia de pobles deia, serien les bases per arribar a aquesta forma d’entendre-ho. Era, en si, una aproximació a una psicologia social basada en la historia, cultura i tradicions dels pobles.
Com el mateix Wundt va dir: “la metodologia és la pura observació”.
Aquí podem veure com tots dos autors podrien establir un marge de consens i tenir clar que la historia i les costums socials podrien ser l’única forma d’esbrinar el pensament humà, deixant al marge els seus pensaments individuals sobre altres camps de la ment. Tenim, doncs, ambdues postures completament radicals i, al mateix temps, coincidents en que la historia es l’única capaç de mostrar-nos la nostra evolució dintre del camp del pensament humà.
Semblava doncs que, tot i havent entrat de ple al segle XX, la psicologia encara estava massa estancada en mans tant de la història i la filosofia, com de la ciència experimental.
Ara bé, a meitats del segle XX va haver una revolució dintre de la psicologia que, per a molts, sí es podria considerar una verdadera mostra de discontinuïtat històrica: la psicologia cognitiva.
Després de que Collingwood tractés, en forma resumida, a la psicologia com un fracàs en intentar tractar la naturalesa humana des d’un prisma científic, la psicologia cognitiva va néixer en aquell moment i va capgirar els enfocaments que, fins al moment, havien estat presents i que havien donat deficiències en les teories plantejades. Va tractar així de mostrar als historiadors que la psicologia, com a ciència jove, podia anar més enllà i arribar al seu gran objectiu de total reconeixement científic.
Aquesta vegada sí que podríem tractar aquest pas com una discontinuïtat històrica més que una simple evolució. Òbviament no tindrà el mateix tracte com el que va rebre en els anys en el que la psicologia va canviar el seu prisma filosòfic per el científic, però sí hauríem de prestar una certa atenció a aquesta nova època que introdueix a la psicologia cognitiva com una ruptura, quasi global, en la seva continuïtat històrica.
Per poder afirmar-ho ens podem basar directament de l’estructuralisme. Hem dit abans que el funcionalisme va ser un canvi paradigmàtic, i una forma d’evolucionar agafant de base l’estructuralisme de Wundt. Va fer veure les coses des d’altres angles i va ser un punt d’inflexió en el tractament de la ment humana, fins arribar a la seva evolució natural: el conductisme.
I si diguéssim, doncs, que aquest estructuralisme el podríem també anomenar com un ciment precognitivista? Sí, en efecte, tornem “enrere”.
La psicologia cognitiva va ser una evolució de l’estructuralisme; una forma de potenciar els treballs de Wundt i altres membres de la mateixa escola, ja que els seus descobriments van ser el punt inicial d’aquesta nova visió. Les teories fisiològiques formen part de les bases cognitives. Les estructures, doncs, tornen a tenir ser protagonistes. Cos i ment es divideixen, tracten de buscar el sentit de l’exterior per mitjà dels òrgans sensorials. Es crea la necessitat de partir d’un estudi rigorós de tots els camps cognitius de la ment i dels seus òrgans sensorials. És, sens dubte, una forma més directe i dinàmica d’estudiar el que ens envolta i com ens afecta a partir d’analitzar els processos mentals; la percepció de l’entorn, l’aprenentatge, la memòria, els sentits, els processos interns, etc… són el nou camp d’estudi.
El tot del que parla el funcionalisme s’ha difós, els experiments sobre la conducta no demostren gaire i, amb això, la psicologia agafa una nova forma. Wundt emergeix, de nou i amb força, per tots els historiadors actuals i els quals, definitivament, es preparen per escriure un dels últims episodis, fins a data d’avui, de la història de la psicologia.
Sergi Nicolás
En la nova era de la psicologia científica hem pogut veure com en les escoles alemanyes es va posar molt d’èmfasi en l’estudi de la consciència. Aquestes, però, basades d’aires fisiològics i fonamentalment estructuralistes, i defensors en les seves bases introspectives, no podien abandonar la seva noció de consciència com a un “tot” i donar alternatives a símptomes clars sobre certes sensacions que es produïen dintre del psiquisme humà. Sensacions que devien ser abordades dintre d’altres branques de la psicologia.
Pierre Janet, psicòleg francès format en l’escola de la Salpetrière i focalitzat en les investigacions terapèutiques, va observar amb l’ajuda de mètodes hipnòtics, com per exemple l’escriptura automàtica, el poder arribar i analitzar els desordres psíquics i aconseguir, tal i com deia ell, aprofundir en els automatismes psicològics derivats de les histèries i els estats psicòtics. Segons Janet, totes les informacions que quedaven relegades a un segon pla de la consciència del pacient donaven com a resposta unes dades que el subjecte semblava desconèixer des del seu pla conscient, donant pas així a tot un ventall d’investigació completament nou i interessant on, la fisiologia, clarament mai podria ajudar. Cal matisar que les branques d’aquesta última, tan agafades a un tronc positivista en forma d’estímul i resposta i dintre de les bases estructuralistes, per dir-ho breument, impedirien el pas pel progrés de la investigació psicològica al estar arrelada a solament als processos conscients.
Més endavant, però, en els seus estudis Pierre Janet va identificar-se, i cada vegada més, amb l’escola de Nancy i es va anar apartant de les seves arrels amb Charcot.
Això va anar així progressivament al comprovar amb un experiment que les càrregues afectives eren un pes important entre els pacients amb atacs d’histèria, i que possiblement en simples mals morals la hipnosi semblava donar també un cop de mà sense tenir que vincular l’efectivitat del mètode en malalts purament histèrics.
Com ja hem dit, Janet en un principi va formar part de l’escola de la Salpetrière, fundada per Jean Martin Charcot, i les seves investigacions en els casos d’histèries eren basades, òbviament, d’aquest autor. Autor que, per la seva banda, veia de forma molt negativa les formes d’ús de la hipnosi per part de l’escola de Nancy, màxims opositors, ja que aquests últims asseguraven que qualsevol persona era susceptible de ser hipnotitzada. Consideraven, doncs, que la hipnosi era mera suggestió i ajudava en casos clínics, però no resultava ser cap tractament exclusiu a malalts d’histèria com Charcot havia dit (segons ell només els histèrics podien entrar en aquest estat i això estava sent completament demostrat que no), i que el ventall d’ús podia ser molt més diversificat. A partir d’aquí, amb això i amb el seu experiment exposat, Pierre Janet va tenir la oportunitat de canviar la seva visió i seguir explorant.
En el transcurs d’aquest experiment, Janet va poder observar com les càrregues afectives del pacient eren completament obstruïdes dintre del gran cercle psicopatològic que mostrava. S’adonava, en el moment en que el pacient podia alliberar els automatismes psicològics, que les expressions de les emocions eren necessàries per poder calmar, i inclús curar, qualsevol símptoma histèric.
Això li va fer replantejar algunes teories sobre l’ús de la hipnosis dites per Charcot, i reafirmar així les seves noves postures en base als estudis de l’escola de Nancy.
Va poder trobar més respostes a les seves investigacions partint de la base de donar a la hipnosis el seu caràcter de pura suggestió i font d’anàlisi per l’elaboració de teories i pràctiques. Aquesta empenta va ser necessària per donar més solidesa als efectes observats en les seves sessions terapèutiques.
Les investigacions de Pierre Janet dintre de les psicopatologies el van portar a tot tipus d’assajos, contraposant així les idees en l’ús només de la consciència com a base de formulacions terapèutiques (escoles alemanyes), i la seva distanciació amb les idees inicials de l’escola de la Salpetrière com a ús exclusiu de la hipnosi per a malalts histèrics.
Per últim, va coincidir doncs les seves idees amb les de Freud sobre que ll’origen de la histèria derivaria d’una base afectiva i no solament organicista.
I es que parlar de Freud i les emocions seria entrar de ple amb la seva teoria psicoanalítica. Sigmund Freud, inventor del que avui en dia coneixem com el psicoanàlisi, es va mostrar clarament a favor de la recerca de factors desencadenants de la histèria dintre del que anomenem inconscient.
Segons ell, l’inconscient amagava moltes de les respostes als problemes psíquics dels pacients, ja que tots ells eren emmagatzemats allà per mitjà d’una dinàmica de repressió, és a dir, tot record dolent, traumàtic o que tingués connotacions negatives, la ment ho esborrava del pla conscient i quedava, doncs, relegat a aquest inconscient. Així, ningú podia recordar aquests fets que s’anaven mostrant repetitius cap al exterior i amb diferents simptomatologies, demostrant així la importància de poder tornar a “connectar” amb ells per mitjà del procés psicoanalític.
Per combatre directament amb aquesta repressió Freud va escollir el mètode de l’associació lliure. Aquest consistia en que el pacient simplement havia d’expressar en paraules tot el que li vingués al cap, sense censura, associant així conceptes que poguessin ser de vital importància en la cerca del focus problemàtic. Només així, segons ell, podia aleshores la gent alliberar-se del mal que lis assolia dintre. La paraula, aleshores, era la pala, i l’inconscient la sorra on poder trobar l’organisme negatiu necessari per poder netejar la zona.
Així doncs, el fet de la utilització del mètode psicoanalític va resultar ser un gran pas per a la psicologia i l’estudi de la ment humana. I no només en el camp quasi inexplorat de l’inconscient, sinó del propi conscient si ho comparéssim amb altres teories sobre la consciència, com per exemple les escoles estructuralistes alemanyes. La psicoanàlisi agafava la major part d’ajuda de tot aquest procés gràcies als processos conscients del pacient i a la seva voluntat per poder arribar a la seva fita.
Ara bé, la pregunta després de tot això seria: és doncs el psicoanàlisi un procés acceptat des d’una vessant empírica?
Es cert que empíricament s’ha pogut mostrar poc en base a la psicoanàlisi i que, avui dia, ha sigut més aviat una base per a altres tipus de psicoteràpies, però hem de recordar que aquest mètode ha servit clarament per localitzar les arrels dels problemes i que, si ens ho mirem per aquest costat, hauríem de tractar-lo com una teoria més dintre del món experimental de la psicologia.
Així doncs, arribar a excloure la psicoanàlisi dintre del camp experimental de la psicologia seria fer un gran pas enrere com, en el seu dia, va representar cap endavant. Encara ens falta molt per explorar i per arrodonir les teories de Freud però, després de tants anys, podem estar segurs que el seu treball va constituir un dels passos més importants, per no dir el més representatiu, de la nova psicologia científica.
Podem començar el nostre camí amb un dels pares de la psicofísica, Gustav Theodor Fechner, per explicar com, segons ell, hi havia una relació entre estímul i sensació i el grau en que podia ser mesurat per l’individu. Per tant, contribuïa al fet de que els estímuls externs eren susceptibles a ser assimilats o deixats de banda segons l’òrgan sensorial estigués o no “activat”.
William James, en contraposició a un dels arguments de Fechner, va explicar que la consciència i ment és un tot i és desenvolupa de forma particular, i per tant no hi ha cap tipus de consciència independent en l’organisme que sigui capaç d’individualitzar les sensacions dels estímuls externs. Segons aquest, i per l’exemple de l’ull que va dir en la seva conferència, els petits estímuls, per molt sensibles que siguin, són directament percebuts en un tot i no de forma individualitzada ja que, si així fos i si es separés aquesta unitat de consciència, les altres registrarien el fet d’aquesta separació.
D’aquí l’expressió del “flux de consciència” ja que si es veiés alguna part del sistema nerviós remoguda, aquest flux quedaria interromput, que és realment el que succeeix i el que intenta posar de manifest en els experiments psicofísics de Fechner. Podríem dir doncs que les bases aperceptives del seu estudi es basaven en l’experiència global dels estímuls rebuts, donant així una correspondència psicofísica molt semblant a les de Fechner, però obviant l’experiència individual que aquest proposava.
Amb aquest pensament podríem comparar a William James amb un filòsof grec: Aristòtil, ja que aquest últim creia, com ell, i salvant les distàncies d’èpoques de pensament, en la unitat inseparable entre ànima i matèria.
En aquest camí ara podem passar a una de les figures més emblemàtiques dintre de l’associacionisme i l’estructuralisme: Wilhelm Wundt, considerat també com el fundador de la psicologia com a ciència. Va establir el seu propi enfocament, estructuralista en aquest cas com hem dit, sobre el tractament de la consciència i la relació estímul-sensació. Donava molta importància en aconseguir posar una sèrie de lleis, mètodes i formes per poder demostrar, empíricament, que l’estudi de la consciència havia de ser estructurat de forma elemental per poder arribar a entendre els processos conscients.
Wundt plantejava doncs el mètode de variar els estímuls externs per poder donar una sèrie de respostes concretes, accedir a uns estats de consciència determinats i poder així realitzar el seu estudi. Per això es va servir de quatre graus d’anàlisi: qualitat, intensitat, extensió i duració de l’estímul. Així, Wundt podia determinar el grau de separació entre la física (mesurament amb instruments) i el procés psicològic corresponent que tracta d’interpretar l’estímul (experiència immediata). Per aquest autor, l’apercepció era l’encadenament d’una sèrie d’estímuls que anaven a parar a un tipus d’objecte amb significat per a la persona.
Ara bé, des de punts de vista més fisiològics, Simarro va aportar les seves bases per l’explicació del procés de la consciència. Ho plantejava amb la seva teoria de la iteració, o sigui, raonava sobre el procés fisiològic de formació de vies organitzades en els centres nerviosos.
Wundt, de forma molt resumida, va dir que mentres ànima i cos es consideressin iguals o diferents, no es podria aconseguir saber la relació entre aquests dos. Si haguéssim de trobar similituds entre aquests dos autors i el paral•lelisme psicofísic acceptat per Wundt (no hi ha relació causal entre la part física i psíquica) trobaríem la semblança en el fet de que Simarro creia en una connexió entre els estímuls externs i la memòria (les vies de les que parla) i, per tant, mesurables al grau d’exposició de l’estímul tal i com Wundt afirmava amb els seus quatre graus d’anàlisi.
Podríem relacionar el que ens diu Simarro amb l’isomorfisme gestàltic quan aquesta última ens parla de la hipòtesi de l’isomorfisme psicofísic, que anomena l’existència d’una relació de correspondència entre processos psíquics i fisiològics, tal i com Simarro argumentava amb la llei de contigüitat, fenomen base per entendre l’apercepció, sobre les vies arraigades al sistema nerviós.
Si haguéssim d’escollir a un d’aquests autors per poder sentir on radiquen els principis més clars de l’associacionisme hauríem de parlar de William James, ja que fa més referència a aquestes lleis. Segons ell, el fet de parlar d’un tot i d’un flux continu de consciència, records, vivències i el fet de que les respostes sensació-estímul actuïn en un conjunt i no de forma individual dona pas al tipus de pensament que, en l’antiguitat, era reconegut com la base associacionista en les doctrines filosòfiques: “ els processos mentals son la simple expressió de l’associació de vivències (Hume)”
Sergi Nicolás
Ciència i Psicologia: tan a prop i al mateix temps tan lluny…
octubre 13, 2008
Durant al llarg dels anys totes les societats han anat heretant diverses postures filosòfiques que anaven d’acord amb el temps de cadascuna i a les preferències d’aquestes.
En l’època medieval, per exemple, l’església es va agafar al pensament platònic de l’edat antiga i va formar una cosmovisió purament teocèntrica que anava acompanyada per una societat agafada a aquests valors.
Anys més tard, ja a l’època renaixentista, es dona un marc de visió molt més centrat en l’home i es comença a deixar de banda tota forma de pensar religiosa envers a la cerca de respostes. A partir d’aquí s’inicien dues postures epistemològiques fonamentals i molt importants de cara al futur: el racionalisme i l’empirisme. Una defensava la raó unes idees universals establertes (racionalisme) i l’altre en la observació per mitjà de l’experiència (empirisme).
Així es va anar mantenint doncs una psicologia filosòfica que tractava els temes psicològics fins al segle XIX.
No va ser doncs fins als inicis d’aquest segle XIX on, una vegada aconseguida la unió de totes dues corrents de coneixement (racionalisme i empirisme), es donaria pas a la formació del mètode científic i a considerar un nou pas a la psicologia amb la unió d’aquest: la psicologia científica, deixant de banda tots els dogmes i les bases metafísiques d’altres èpoques i així donar explicacions molt més objectives i fonamentades. El fet d’agafar aquesta forma de veure les coses va ser molt important per poder intentar evolucionar com a ciència i deslligar-se de tantes idees sense sortida que havia donat la filosofia, i poder així donar un nou pas cap a un pensament molt més empíric i encarat a buscar solucions reals que tot raonament antic no havia aconseguit. A partir d’aquí, doncs, els nous psicòlegs van començar a formar les bases d’una nova ciència que intentaria arrancar i tractar des de zero tota la problemàtica del duo mental i filosòfic del passat.
Ara bé, aquests intents de deslligament amb les seves arrels ha portat a la psicologia a entrar en un debat molt llarg que està durant fins l’actualitat sobre la consideració de donar-li o no el grau de ciència. En poques paraules, els canvis de pensament del segle XIX van ser un detonant a una crisis que es va iniciar des de l’intent de la ruptura amb la base filosòfica. Però, apart, no va ser l’únic esdeveniment.
Per una altra banda es van anar mostrant diferents “formes” de veure les coses. Això faria de la psicologia un camp ple de diferents posicions enfrontades, i que donarien encara més debat al seu propòsit per ser considerada com a ciència. La utilització del mètode experimental es veuria afectat per el lligam tant estret amb la filosofia, i encara més per tractar d’estudiar camps poc explorats i tan grans com la ment humana. I es que les escoles creades a partir d’aquesta disciplina, i que òbviament van tractar d’aportar els seu granet de sorra per donar una base d’explicació única i real, van promoure una varietat extensa de diferents seguidors amb bases de pensaments que partien d’una arrel amb dèbils solucions empíriques per poder demostrar un sol fenomen. Aquest fet, sens dubte, recordà als llargs debats filosòfics on quedava demostrat el passat pensador, amb tants contrasts i enfocaments diferents, de la psicologia filosòfica.
Aquests motius van ser crucials per a molts autors, incloent-t’hi García-Albea, sobre els esforços titànics al comparar la psicologia amb altres ciències per aconseguir resultats palpables i posar-se de manifest un mètode tan empíric com l’experimental a una disciplina tan nova com la psicologia.
I es que en base a tot això avui dia podríem definir, cadascú igualment té la seva opinió si finalment definim una base científica, a la psicologia com una ciència preparadigmàtica en la major part dels seus camps d’investigació. Definir-la amb un propi paradigma seria, possiblement, erroni al comprovar la diversitat de postures que ja hem esmentat i escoles que segueixen contrastant-se en si mateixes (ex: psicoanàlisi, conductisme, cognitivisme, etc…) per poder arribar a mostrar solucions per a un mateix problema. Encara que vist des d’angles diferents el fet de poder optar per diferents vies d’estudi també va ajudar a enriquir el progrés científic i al coneixement per, en un futur, arribar a unificar algun criteri i aconseguir més teories i apropaments al ampli ventall de la nostra disciplina.
Un dels factors que faria possible la transformació a ciència es que potser si intentéssim encerclar i diversificar més correctament totes les àrees de la psicologia, com qualsevol altre ciència, i enlloc de tenir tantes postures i escoles enfrontades i hi hagués més estudi cap a una unificació, podríem arribar a aquesta meta a partir, això sí, de la base a obtenir una visió més objectiva cap a totes les branques epistemològiques. Però quasi que no podem fer-ho, ja que poques coses en el nostre àmbit han sigut individualitzades i demostrades i sembla ser necessària aquesta varietat de vies. Potser sí que en un futur podríem aportar causes i solucions per igual si deixem passar el temps i aprofundim amb nous mètodes més específics i contrastats empíricament i sí que, possiblement, podríem arribar a fer un paradigma, no tant robust com altres ciències, però sí suficientment fort per poder tractar un tipus d’esdeveniment dintre d’un marc científic més ferm. Només el progrés, l’estudi i sobretot aquesta visió més objectiva del que parlem ens podrà dictar el camí correcte.
El que sí sabem segur de tot això és que per a la comunitat científica la desvinculació filosòfica per la cerca de coneixement, i amb això l’extrema segmentació de la psicologia per assolir un mateix problema, segueix sent una assignatura pendent per avançar completament al nostre últim gran pas: la ciència. A partir d’aquí, ja ens preocuparíem de diversificar correctament la nostra disciplina amb camps completament individuals i especialitzats.
