Anàlisi dels principis normatius i l’influencia de poder dintre de la selecció de personal

Podem trobar molts exemples de normes que socialment s’han anant gestant dintre del món empresarial. Si ens fixem, en aquest anàlisi amb la pel•lícula “El método”, podríem trobar multitud d’elles. Ens podríem centrar, per exemple, en la norma que el grup que es presenta crea i que un personatge, Ricardo, trenca al principi.

Ricardo no entén perquè ha de tornar a omplir de nou els formularis per el nou lloc de treball. Creu que no és necessari, i sembla ser que és l’únic que no vol rebaixar-se. Tothom, per descomptat, està d’acord que tot el que passa és bastant estrany però això no fa que ningú el pugui, o vulgui, recolzar. El que volen és el lloc de treball, no discutir amb ell. Així que es manté un silenci, una calma. Però aquesta actitud no és el que ens porta a analitzar la situació més a fons, sinó el rol de la secretària juntament a la forma estranya en que el procés de selecció està sent conduit.

Aquest personatge, Ricardo, es queixa. Tots els demés, davant de la secretària (paper fonamental en aquest moment), no diuen res. Es limiten a seguir fent el seu formulari, posar cares forçades de simpatia i a mirar-se de tant en tant. Ningú no vol quedar aïllat, doncs sembla que Ricardo en qualsevol moment pugui abandonar la sala. Aleshores és crea una situació grupal de pertinença i una norma implícita agafa forma. Tots els membres necessiten sentir-se units, ja que sembla que Ricardo, amb la seva actitud, pugui ser exclòs en qualsevol moment. Això agafa més forma, clarament, amb l’actuació de la secretària, quan li diu que amb aquesta actitud no li serà de gran ajuda. Saben perfectament els demés que ella forma part del grup de l’empresa, del lloc on volen entrar, sigui quin sigui el seu rol, i factors com la influència i la submissió (no hi ha cap membre més de l’empresa visible) entren en joc per poder ser un dels escollits. I quina forma de reforçar-ho millor que enfortint la pinya de grup (teoria d’Asch sobre la pressió grupal) i excloure, definitivament, a qui no vol seguir amb el joc i així sentir-se tots una mica més “units” dintre de, paradoxalment, la competició en la que estan ficats.

Finalment, la perseverança de Ricardo fa que en el grup hi hagi més dissonància cognitiva de la normal i Fernando, un dels membres participants en la selecció, fa que surti a defensar als demés “companys”, òbviament davant de la secretària, aconseguint així rebaixar la dissonància creada. Així doncs, acaba rebaixant-se a si mateix i al grup. Aquí es on es crea la situació sobre el poder del rol de la secretària, i que Ricardo potencia davant als altres creant, i posant de manifest, una norma implícita que es gesta de forma contínua.

Aquest és un clar exemple ben detallat d’una norma implícita creada a partir de la situació, estranya per tothom, i el que passa quan es trencada (la norma que es forma queda en conflicte, la influèncianormativa està esgarrada).

A partir d’això es crea una tensió al grup; la primera de moltes. Ara, aquesta norma que s’ha creat, vital al llarg de tota la pel•lícula, començarà a agafar forma per els esdeveniments posteriors. Com ja he esmentat, la clau de la creació necessària d’aquesta norma radica en que el rol de la secretària es l’únic cap visible de l’empresa i, necessàriament, hauran de quedar tots bé amb ella (només cal veure el moment del dinar, on tothom es mostra obedient, menjant davant d’ella, o almenys intentant-ho, aquell menú xinés que tenia pintes de ser horrorós). S’ha creat, doncs, un cercle de conformisme cap a l’empresa.

Podríem trobar altres normes implícites semblants, tant ja existents com en procés de creació, i no necessàriament que es trenquin, com per exemple: no parlar entre ells al principi, tractar de recolzar-se quan no entenen aquest procés de selecció, procurar de mantenir una cordialitat en tot moment o participar en les proves suggerides de forma grupal (això crea molta dissonància).

I d’explícites podem trobar-nos amb, per exemple: la vestimenta, ja que deduïm que es necessari presentar-se així tant en el procés últim de selecció com en el lloc de treball; les titulacions i requeriments en els currículums i, per descomptat, acceptar totes les clàusules que signen abans de seguir amb les proves. Això, òbviament, determinaria la continuïtat dels membres participants en el procés de selecció.

De forma individual podríem adonar-nos com, si pensem des d’un punt de vista construccionista, cadascú dels personatges presentats no són iguals en l’entrevista de treball a la que són sotmesos, que a les seves vides personals. Es formen normes basades en el diàleg, com les que hem vist al principi, i podem treure en clau com les persones varien substancialment en les seves vides quotidianes: la conformitat sembla ser un dels desencadenants que porta com a finalitat aconseguir el lloc de treball. Queden sotmesos, irremediablement i si volen entrar a l’empresa, sota una influència de poder, en aquest cas econòmic. Aleshores, obedients, intenten mostrar una cara irreal, falsa i a vegades molt cruel i acorda a la minoria, o grup de pertinença, que busca un objectiu de caràcter completament individualitzat i aliè a la realitat fora d’aquelles quatre parets: destacar i ser acceptats per la majoria; per la empresa. L’interès personal per arribar a tenir aquell lloc de treball somiat, sense importar res dels demés, és l’únic i clar objectiu d’aquest nou rol presentat en l’escenari mostrat (teoria de la dramatúrgia de Goffman).

Després d’haver introduït aquest marc d’interacció social sobre l’influencia de poder de l’empresa cap als participants, i de mostrar-ho així amb certes normes creades, per a la segona part de l’anàlisi em centraré amb un personatge en concret. Tractaré de valorar el seu progrés i mostrar els seus errors en base a la seva identitat i actitud.

El candidat escollit, doncs, per aquesta part serà Enrique.

Enrique és una persona curiosa i amb moltes inquietuds. També actua, per dir-ho fàcilment, d’eco del grup. Li agrada agafar dades, tenir detalls i poder ser la veu participativa de la gent que l’envolta, sobretot quan creu que té la certesa de saber sobre el que parla. Intenta establir un marge d’interacció i confiança amb els demés, tractant de recolzar les seves opinions però molt alerta de les decisions grupals, doncs són aquestes les que recolza, encara que no estigui d’acord. Veu sempre en aquestes decisions, doncs, diàlegs profitosos i ben establerts. És, en si, una forma d’aïllar qualsevol tipus de dissonància cognitiva en ell i semblar el que, col•loquialment es diu, políticament correcte. En resumides, basa la seva identitat entorn a les opinions dels altres i es compara amb tothom per poder crear la seva pròpia imatge, formant així una identitat múltiple que es va adaptant a la situació sotmesa. Creu que la millor forma d’arribar a l’objectiu marcat és valorar la situació, analitzar-la i sotmetre’s a les decisions comunes. O sigui, les decisions de la gent que està en la mateixa situació que ell però sense deixar de banda la seva forma de pensar dintre del cercle. Això sí, en tot moment tractarà de que el vegin com un més; com algú que dona suport al col•lectiu.

Aquest personatge té en la seva actitud, i en si reflectida en la seva pròpia identitat, un greu problema que detona la seva expulsió en les proves per aconseguir el lloc de treball. A continuació passem a analitzar-ho.

Ricardo, el psicòleg que encara ningú ha descobert, es fa passar per sindicalista, i li explica una situació que podria comprometre’l en la nova empresa. Per enganxar a Enrique, la secretària i Ricardo l’encaixonen en el seu punt feble: en la presa de decisions i, en conseqüència, la valoració d’una situació que depèn d’un moviment per part seu.

Es crea un moment d’angoixa molt gran per a ell. Els seus processos cognitius i els seus principis queden emboirats (PSP), i ara ha de reaccionar envers a la situació. Ha d’escollir si delatar a Ricardo i així quedar bé amb la empresa, o fer com si no hagués passat res i no delatar-lo. Com hem pogut comprovar, Enrique té un greu problema amb la seva pròpia identitat: bàsicament, no en té cap de definida, depèn dels demès i de la situació, i com ha hem vist la seva presa de decisions es basa en el consens grupal o l’obediència (aquesta última si es troba en una situació de poder).

Així doncs la seva actitud queda exposada sota la influència de l’única persona visible de l’empresa: la secretària; la suposada situació de poder, tot i tenint un rol no gaire important en la cadena jeràrquica empresarial. Si ens baséssim, doncs, en les teories de la consistència, podríem emmarcar a Enrique dintre de la teoria d’equilibri de Fritz Heider quan, en tot moment, tracta de mantenir aquella relació per igual entre totes dues parts: Ricardo i secretària (minoria i majoria).

Finalment, vista la situació i al marge del nivell persuasiu de la secretària, Enrique delata a Ricardo seguint el seu patró d’influència de la majoria (empresa) per poder seguir endavant i poder aconseguir el lloc de treball. Està sotmès, doncs, sota l’obediència que el rol de la secretaria l’inspira en aquell moment, actuant ell així en base a aquesta prioritat. A més, es crea una ràbia cap a Ricardo i als sindicalistes més clara i contundent (etnocentrisme), posant-se a si mateix al nivell, o tractant de fer-ho així, dels ideals i principis en la que l’empresa hi creu.

Finalment, Ricardo abandona la sala. Ha sigut expulsat i sembla que aquest assalt l’ha guanyat Enrique. Encara que, el pitjor per a aquest últim, està després d’això: l’avaluació d’aquesta actitud.

Al cap d’uns segons, després de la marxa de Ricardo, torna i es seu davant d’ell. S’ha descobert finalment el psicòleg infiltrat, i li pregunta que opina del que ha fet (delatar-lo) i aquí, completament angoixat, Enrique no sap que respondre i mostra la seva incertesa. Ricardo tracta d’arrencar un diàleg entre (PSC) entre els dos, però en aquest moment, Enrique es nota fora del grup, que l’observen des de la barrera, i això ja ho percep com un punt negatiu per a ell i les seves bases identificatives. Creu que el millor que pot fer es assentir tot el que li digui Ricardo. Ara ja no pot crear aquella base pròpia que li produïa certa sensació de pertinença en el grup, aquell consens. Ara, com abans, només li queda la obediència. I, vista la situació, la aplica al 100%, doncs no troba cap més sortida. En aquest moment es pot observar que no té opinió pròpia. Ha quedat completament nu.

La dissonància cognitiva en ell és abismal i està completament bloquejat. No pot tirar ni cap a un costat ni cap altre, sinó que ara ha de prendre una decisió… i no pot, el diàleg no li funciona sense els seus esquemes tan poc productius. Així que, com no es capaç de treure cap tipus de conclusió ni decisió fins al límit que quasi li pregunta a Ricardo que ha de contestar, queda exposat a la pitjor resolució: no saber prendre decisions, no discernir entre error o victòria davant un superior, no ser capaç de defensar unes idees i, en definitiva, no mostrar cap senyal per a poder construir una base persuasiva que requereix un lloc de treball així. Tots aquests són punts febles que arrastra des del principi de la pel•lícula i que no aconsegueix superar.

Així doncs, tot i sent un dels participants que més s’involucra en accions grupals, que li agrada mostrar tot allò que sap i, molt important, participatiu, no té cap possibilitat per accedir al fallar en aquests trets essencials que es resumeixen, globalment, en una paraula: responsabilitat.

Sergi Nicolás

Anàlisi de les actituds individuals i grupals en una discussió

Hem agafat tres persones amb diferents parés d’enfocaments de discussió i, per aconseguir l’ambient desitjat, un debat bastant candent: considerar als Estats Units com una nació amigable o completament deplorable.

L’objectiu d’aquest experiment ha sigut mostrar les diferents postures clàssiques sobre les actituds, la dissonància cognitiva i, finalment, la teoria discursiva.

Abans de començar, cal dir que és curiós com aquest tema ha influït tant en les persones d’avui dia, i com un se’n dona compte com aquests tipus de debats porten a situacions extremes i de pròpia inseguretat en les opinions de cadascú.

Comencem doncs a treure detalls de l’anàlisi: en primer cas varem introduir el tema des d’una posició neutral. A partir d’aquí, als tres individus, se lis va donar complerta llibertat per començar a exposar els seus casos. Òbviament, la gent escollida ha sigut en base a diferents posicions respecte el tema i s’han pogut treure unes primeres dades bastant interessants.

En primer lloc en base a la conducta i les teories clàssiques: s’ha comprovat que un dels membres tenia molta bona facilitat de paraula (defensor del país anglosaxó), al marge del que si el que deia era cert o no, fent dubtar al segon, detractor del tema i més limitat en l’àrea dialèctica, de que el que deia podia ser veritat o no. En un principi, l’actitud del segon seguia completament ferma al raonament però amb signes clars de dissonància cognitiva, però el fet d’entrar en escena el tercer convidat i començar a defendre a la persona que estava sent més “atacada dialècticament” va produir un efecte de pertinença (identitat) en el subjecte dintre d’un petit grup creat de dos i, automàticament, les seves idees es veien com reforçades en les expressions que anava mostrant. En aquell moment, la persona que tenia menys recursos va assentir el que el seu company, sense argumentar molt més, deia per poder refutar les idees de la persona que més recursos semblava tenir en un principi. I aquí s’ha pogut comprovar una base de les teories conductistes: primer de tot, el missatge inicial tenia molta força i estava sent molt directe, l’autoritat de la font estava mostrant nivells de persuasió elevats, i la forma en que havia sigut exposat el tema estava donant al segon subjecte una sensació d’acorralament i amb nul•les possibilitat de defensar-se, fins l’entrada del tercer interlocutor; comprovant així una mescla de l’escenari proposat amb la teoria de la consistència: el fet d’haver-se creat un petit grup i una base de pertinença va reforçar més la discussió fent que l’altre persona, la més persuasiva dialècticament, es trobés més aïllat i pogués tenir dubtes de les seves pròpies afirmacions d’un tema tant subjectiu com el presentat. El debat tornava a tenir forces en les dues parts de la balança.

S’ha pogut comprovar en varies ocasions fets de dissonància cognitiva i formes d’evitar-la en el tema exposat. Una d’aquestes escenes, i clarament ja comentada, va ser el fet de quan el tercer interlocutor al entrar en escena per defendre a la persona que estava sent assetjada a arguments per part del subjecte més persuasiu, va provocar una seqüència d’interacció de grup per reduir la dissonància cognitiva que el membre assetjat s’havia creat al no trobar, en aquell moment, cap suport dialèctic per fer front als arguments que se li estaven exposant. El simple fet de realitzar aquesta entrada va donar peu a una reducció de la dissonància experimentada que podria ser, en aquest cas, per justificació d’esforç i no aconseguir el repte de contrarestar amb el seus arguments als presentats.
Es curiós com el fet de que com a grup de dos poguessin fer com més força amb arguments no tant bons com els del primer subjecte i aconseguissin, també, crear una petita dissonància en el més “erudit”. Això podríem atribuir-li a una forma de sentir-se, en aquell moment, aïllat del grup al defensar unes idees que, potser, no formen part de l’estàndard general (balança de la conversa a nivell social, estereotips…) i sentir-se una mica apartat dels seus dos amics.

En relació a la teoria discursiva, s’han pogut constatar des dels diferents punts de vista de cada interlocutor les seves formes de veure les coses. En el primer d’ells, el més agraciat dialècticament, defensava als Estats Units en base a que la seva política és l’única culpable que a portat la mala fama en base a uns estereotips i una sèrie de mals entesos amb el seu estil de vida. En canvi, el pitjor parat argumentalment (segon interlocutor), rebutjava aquestes formes de veure i creia ferment que aquest país sobrava en el món i que la pau seria més fàcil d’aconseguir sense ells al marge de la seva política (criticava també a la societat i les seves costums, molt influenciat per propaganda social).

S’ha deixat completament clar que totes dues formes de veure les coses procedeixen d’una visió completament social de l’assumpte, i creada a partir d’una fama arribada d’uns esdeveniments tant fortuïts com no. L’educació de cada individu, els valors, les formes de veure el global de la situació, la gent i els mitjans de comunicació, la força amb la que s’encaren estereotips socials i, en general, una visió construccionista són alguns dels factors discursius clars d’on normalment provenen les opinions de temes candents; al marge sempre d’estructures de pensament, si existeixen, individual de cada subjecte. Cadascú, en definitiva, crea la seva realitat a partir de tots aquests conceptes on, la versió objectiva sobre temes d’influència social tan alta, queda relegada a un pla de debat més enllà de les actituds mostrades sobre la taula.

Sergi Nicolás

Identitat social. Anàlisi del críticat experiment del Dr. Zimbardo: La presó de Stanford.

Quan una persona rep una sèrie d’estímuls externs per poder adonar-se de la situació, ràpidament s’atribueix el fet que tal individu ha d’entrar en un paper que, irremediablement, li ha tocat. En el cas de l’experiment de Stanford podem veure com la teoria de Goffman es mostra en la configuració de la identitat amb una sèrie de vivències on contínuament, i posant-nos per exemple en el paper d’un presoner, estaríem observant un lloc, unes actituds col•lectives, una vestimenta i uns accessoris que ens recordarien el que som i, cada dia que passés, és reforçarien més aquestes coses que ens resulten inicialment una novetat, portant-nos irremediablement a l’habituació de la nova identitat. Poc a poc ens aniríem aprofundint en aquesta nova “vida” que no havíem viscut mai, amb unes reaccions que observaríem dels nostres companys i del grup contrari mentre posem en pràctica varis mètodes d’aconseguir allò que necessitem. Finalment, la submissió, el baixar el cap quan veiéssim als guardes o el fer cas a tot el que diuen és un fet que està allà creant així una definició de la situació de forma progressiva, que parteix de la nostra representació i acaba finalment en una rutina diària completament estandarditzada.

Sobre les agrupacions grupals: els subjectes van ser escollits a l’atzar, això implicaria que tots tenen una base d’identitat completament diferenciada de la resta. Segons, doncs, amb la teoria de categorització social de Tajfel, cada membre de cada grup començaria a tenir la sensació de necessitat de rodejar-se (pertinença) de gent del seu mateix cercle. Un dels factors que condicionarien tal actitud seria, primer de tot, el fet de trobar-se en una situació completament nova per tothom i el fet d’assumir un nou rol en grup, obviant així, i poc a poc, les identitats individuals. Per altre banda, l’espera de que els membres d’un mateix grup reaccionin de forma col•lectiva podrien condicionar un pensament individual amb la base d’un marc grupal que els uneix. Així, poc a poc, cadascú aniria assumint el seu nou paper alhora que anirien veient al altre grup de forma més hostil (etnocentrisme) i, des d’una base de distintivitat social, com deia Tajfel, atribuirien unes característiques que desviarien completament la realització d’uns papers dirigits a mostrar una identitat individualitzada. Uns acabarien siguent, finalment, uns guardes durs i ferms i els altres simples presoners que lluitarien per la serva llibertat. Poc a poc, i com a resultat d’aquestes exageracions, la divisió total entre tots dos grups seria finalitzada i els estereotips agafarien força i s’imposarien al llarg de l’experiment.

Una de les frases que més gent es podria repetir sobre aquest experiment és la de: “la identitat dels participants en la presó és diferent dins i fora de la presó”. Podríem donar una resposta a aquesta afirmació si ens agafem a l’ interaccionisme simbòlic. O sigui, si seguir un model determinat sempre ha sigut una cosa que, en situacions on ens hem vist una mica perduts, ens ha determinat per poder sentir-nos dintre d’un mateix cercle, doncs, fent cas del plantejament de Mead, ens veuríem en un marc on tractaríem de veure’ns reflectits i intentaríem així formar part del joc d’observar-nos com nosaltres veuríem als demés. En el cas de l’experiment podem comprovar com els rols adquirits per cada grup queden separats de la situació on es troben. Dintre de la presó, tant per tot el que engloba la situació, la classificació de tots dos grups, la inexperiència del rol i sobretot el marc de diàleg entre els membres es forma un “jo” adequat a la situació i un “mi” adaptat dels altres, mentre que fora d’aquella presó el seu paper és completament diferent amb l’anterior.

I, tornant als presos, podríem analitzar una de les parts més interessants de l’experiment: els privilegis dintre del grup.

El sistema de privilegis especial entra amb força per els reclusos i comencen a buscar la manera d’aconseguir-los, ja que aquesta situació els pot donar una sèrie de “premis individuals” envers als altres companys. Aquesta atribució causal, que pot incidir molt en la identitat de tots i cada un d’ells al veure millores en el seu tracte, es produeix per millorar el comportament dels presos i, col•lateralment, dividir el grup, debilitar-lo i dominar-lo més.

Cadascú dels reclusos intentarà aconseguir el seu objectiu d’adquirir el privilegi mitjançant anticipacions i poder gaudir abans del “premi” i generant així tot un cercle d’expectatives que derivaran directament a aquest privilegi tan especial com individual.

En definitiva, podem observar com tant la teoria de la dramatúrgia de Goffman sobre les identitats individuals alterades, com la teoria de Tajfel sobre la categorització grupal i la identitat col•lectiva o l’interaccionisme simbòlic de Mead des d’una base construccionista (diàleg) i, en especial, el sistema d’atribució causal per aconseguir una sèrie de privilegis i posar en dubte la consistència del grup de presos, formen part d’un cercle de variacions continuades que posen en tela de judici totes les afirmacions de que una identitat individual pot respondre més que una identitat social, i com aquestes identitats socials incideixen en la conducta dels individus.
Així doncs, l’experiment de la presó de Stanford va poder corroborar bona part de totes aquestes teories inclús tenint que, fins i tot, suspendre l’experiment a la primera setmana de rodatge.

Raons per les quals podríem pensar que la infidelitat en la parella és una construcció sociohistòrica

Diuen que les coses prohibides o difícils d’accedir sempre són més interessants i provoquen una sensació de curiositat que ens porta, en ocasions, a la temptació.

Podríem dir que durant molts anys, sobretot si mirem en èpoques anteriors al segon terç del segle XX, temps molt dominat per les creences religioses, s’ha vist molt negativament la infidelitat de les parelles havent-hi o no assolit una unió matrimonial.

Des d’aquesta vessant sociohistòrica podem observar doncs com l’església, el govern i altres organismes amb poder executor, o la mateixa societat influenciada per aquests càrrecs, havien anat criticant molt durament tot tema relacionat amb la infidelitat de parella arribant, i depenen de cada país i les seves lleis, a condemnar aquestes pràctiques, una vegada arribades a l’adulteri, amb la pròpia condemna a mort.

Tot aquest marc sociohistòric és de vital importància per poder conèixer la forma en que la societat actual pot observar la infidelitat. Avui dia tot el que sigui diferent implica un risc i una temptació. Aquesta temptació pot portar a un apropament físic més excitant per a la persona de cara a cometre un acte d’infidelitat que, òbviament, vindria precedit per una inestabilitat emocional amb l’actual parella (ex: poca comunicació). I això, conjuntament amb l’experiència i la curiositat de tenir una nova aventura en una societat actual on impedeix a la gent tenir “noves aventures”, dona unes opcions de risc i sensacions que no tots els dies es poden viure.

Per tant podríem assumir el fet de que una bona part del comportament humà actual en base a la infidelitat de parella poder venir precedit d’una vessant sociohistòrica (que no especialment hagi de ser la exposada en aquest article). I es clar que òbviament hi ha molts altres factors que s’haurien també de tenir també en compte, al marge de la visió social, com ara la part biològica (genètica), ambiental i, a nivell individual, tot un ampli examen de les emocions d’un subjecte en base a un estudi psicoanalític.

Això sí, si fem una regressió als nostres orígens més ancestrals, veurem com els cercles més bàsics creats per una societat a explicar tot allò que se’ns escapa de les mans, ens dictamini algun tipus de moralitat o, simplement, ens jutgi i ens faci en certa manera sentir-nos “emocionalment alterats” està encara present actualment entre nosaltres per posar aquest tipus d’ordre vital i, de pas, fer créixer una de les sensacions més innates de l’home i que ha sigut punt de partida per obrir aquest article: la curiositat.

Sergi Nicolás