Adopció internacional

Basaré la síntesi des del paradigma més estudiat: el sistèmic (Von Bertalanffy), i enllaçaré així amb algunes de les teories més rellevants de forma que quedi tot unificat i explicat.

Primer de tot tenim clares unes quantes bases que hem de pensar alhora d’afrontar una possible adopció, i després ser conscients dels ítems poden sorgir dintre de l’espirall de les postadopcions. Així doncs, per començar, el sistema obert (nen) tractarà d’adaptar-se en un nínxol ecològic modificat (família adoptiva), rebent un ampli conjunt de pertorbacions que s’hauran de controlar de forma simultània des de varies vessants del seu camí cap al desenvolupament.
Voldria fer un matís, ara amb una pinzellada, sobre la teoria genètica de Piaget, i així poder tenir clares unes certes bases d’adaptació que podem incloure en el paradigma sistèmic i que ens poden ajudar en aquest aspecte: els esquemes (informació del medi, i en aquest cas la família). Aquests esquemes que utilitza el nen en el seu desenvolupament ens indiquen una base a entendre sobre com s’organitzarà a partir d’ara, en el nou medi presentat, per poder adaptar-se i seguir cap endavant sense cap tipus d’influència negativa. I això serà una cosa realment difícil per a ell ja que cognitivament sabem que el nen es desenvolupa, i seguint amb Piaget, dintre d’uns estadis i subestadis molt específics que són, segons l’autor, imprescindibles en el procés de desenvolupament de la nostra espècie.

Després d’aquesta breu introducció sobre els estadis, començaré a dirigir la síntesi cap a un enfocament cultural, ja que les adopcions són internacionals i les vessants en aquest àmbit són de màxima prioritat.
Al estar parlant d’una adopció internacional hem de tenir en compte diversos punts d’aquest apartat que són de veritable importància i que Piaget no ens pot donar resposta. Per exemple, i potser un dels més important que es poden trobar molts pares: el idioma. Partint d’unes bases, segons Chomsky en l’adquisició del llenguatge, aquest ítem té una veritable importància, doncs el procés de comunicació amb els pares es veurà parcialment tocat. Com ja se sap, la cultura, segons Vygotsky, fa a l’home. Està clar que perquè el nen arribi a la fase intramental en qualsevol aspecte que treballi haurà de realitzar una fase intermental, i aquesta alhora té com a requisit essencial una comunicació fluida i necessària amb els pares o tutors. I aquesta comunicació, al mateix temps, parteix com una font primordial en qualsevol estadi (Piaget) de desenvolupament de la criatura. I quins processos són els que s’arriben a un correcte enteniment verbal? Segons l’analogia dels marcs (K. Kayne), tot queda resumit en una sèrie de fases de comunicació entre pares i fills. En el cas d’una adopció internacional, com estem esmentant i amb el factor en contra del idioma, aquests fases queden distorsionades i, amb elles, el procés comunicatiu del infant que el guiarà cap a la presa de valors, socialització i altres ítems semblants que el propi Vygotsky veuria com purament essencials.
Aquest mateix problema també el podem trobar en altres nínxols ecològics com l’escola. Segons Bronfenbrenner, el desenvolupament recau molt fortament en el que ell anomena àmbits, i si per Vygostsky la base del desenvolupament és el medi cultural, per Bronfenbrenner ho són els àmbits en el que aquesta es composa. L’escola o la pròpia família són representats com microsistemes i ambdues són els pilars bàsics de desenvolupament. Aquí el idioma podem veure com torna a ser un problema perquè el nen pugui fer front a les múltiples pertorbacions. Així doncs, el seu estat no serà el millor en rebre-les, doncs aquestes es presentaran en forma de codi lingüístic i, col•lateralment, emocional (pertinença) del qual el nen haurà de fer un sobreesforç per adaptar-s’hi. És un fet, doncs, que haurà de fer front aquest ítem amb tots els instruments que tingui al seu abast, necessitant així d’una atenció especial per part de pares i tutors.

Com es por veure, aquesta base es molt important i ella es desenvolupa dintre de qualsevol dels marcs que Piaget ens presenta, ja que no és el mateix un nen que s’hagi adoptat als tres anys de vida o més, que l’exemple del nen d’un any. Possiblement, aquest últim, tingui unes bases per superar les pertorbacions que li suposarà el idioma d’una forma més senzilla i pràctica que no pas el primer cas. Per què? Doncs perquè un nen de a partir tres anys possiblement ja tingui una base de llenguatge, i aquest esquema donat li serà, com més gran sigui i el nen alhora de ser adoptat, una major dificultat per aprendre un de nou més adaptar-se a tot el que li pugui venir de forma successiva en tots els seus estadis.
De totes maneres, el mateix llenguatge pot ser només un simple detonant d’altres problemes dintre de les postadopcions molt freqüent: el sentiment de pertinença del que abans he perfilat, per exemple. Els pares tindran, de vegades, la pobre sensació de que els lligams emocionals amb el seu fill/a estan molt trencats al no ser realment “fills de sang”. Això mateix li pot passar al nen ja que, quan sigui més gran, aquest sentiment de pertinença també el pot desenvolupar quan nota que necessita saber d’aquells pares biològics que el van abandonar temps enrere. Així doncs, quan totes dues bandes precisen d’aquestes emocions és molt probable que els lligams mutus estiguin fallant per alguna banda.
Vygotsky i Bronfenbrenner, vist doncs, tenien molt clar aquesta particularitat en la cultura i els àmbits (microsistemes, macrosistemes…), i aquí s’ha pogut comprovar clarament.

He començat amb les pinzellades cap a Piaget i, donat un parèntesi per enllaçar als aspectes més purament socials (i per a mi més importants en adopcions internacionals). Ara, però, també caldria buscar algunes bases en forma d’exemples en els aspectes més organicistes que he deixat enrere i tractar d’ajuntar de nou totes dues visions amb un exemple il•lustratiu; doncs aquesta per separat no tindrà el mateix impacte que les teories socioculturals.

S’ha de tenir en compte, com he dit anteriorment, que en l’adopció juga un paper molt important l’edat del nen alhora de ser adoptat. No és el mateix que això passi amb mesos de vida que amb onze anys, per exemple. Per començar, tots els nens van coordinant, al llarg del desenvolupament, diferents esquemes: locomoció, gestos, reaccions posturals, etc… És aquí quan hem de tenir en compte que alguns nens poden tenir problemes per agafar objectes o moure alguna extremitat específica, ja que, depenent del subàmbit (Piaget) on es trobin, poden haver patit problemes en el seu desenvolupament psicomotor. També es poden mostrar dificultats en l’aprenentatge del llenguatge (com ja he mencionat amb el idioma) i altres ítems en segons quins marges d’edat.
També, si per exemple el nen adoptat és al voltant del primer any de vida, hem de tenir en compte que ja ha assolit la fase homolateral del seu desenvolupament sensoriomotor (Gessell), i ara es troba a les acaballes d’un dels estadis més importants: la seva percepció visual. Es senten les bases de com apreciarà el seu entorn i de com els primers passos de la percepció de profunditat i disparitat binocular es fan evidents. I aquí poden recaure també problemes en el algun dels seus sentits i, en especial, aquest mateix del que parlo: la vista.
També podem trobar-nos amb el factor hereditari, però aquest també podria correspondre’s a una part condicionada per la cultura. El nen exemple que hagi sigut adoptat amb mesos de vida es trobarà amb uns esquemes diferents en el moment en que arriba al nou microsistema (família adoptiva). Com ja sabem, haurà d’adaptar els processos d’assimilació i acomodació més intensament que qualsevol altre nen. Un exemple de tot això està en el fet de quan s’adopta a un nen d’una certa cultura on les mares, per motius històrics, els tenen amb ells durant tota l’estona siguin on siguin. Aquestes mares poden notar, mitjançant senyals tàctils o vocals del nen, quan el aquest precisa alguna cosa. Aleshores, quan aquest mateix subjecte es adoptat dintre de la nostra cultura, es tractarà d’acostumar-lo al bressol i deixar-lo fora d’aquest hàbit anterior, causant així un desconcert major que no pas un nen on s’hagi acostumat des del principi (Whithing i Edwards). Aquest exemple es pot encasellar en el que Piaget, dintre de la seva teoria organicista, entendria com “sensacions” depenent de cada estadi, i Vygotsky ja de l’aprenentatge cultural. I es que els lligams biològics i culturals estan molt més estrets del que es pensava, i on es coordinen moltes variables que determinaran el grau de desenvolupament del petit.
Arrel d’això podríem estar veient que tant des de l’aspecte biològic com cultural és summament important que el nen assoleixi bé totes les pertorbacions possibles (metàfora de l’equilibri). Ambdues es coordinen contínuament per aconseguir aquesta adaptació i, en nens que han de superar les barreres que he explicat, han de fer un sobreesforç; requerint així una demanda externa molt més laboriosa i, per descomptat, que el pares s’esforcin també sobre el mateix nivell de demandes.
Igualment s’ha de dir que els nens poden adaptar-se, des de totes les perspectives, al medi a mesura que passi el temps -L’organisme canvia d’estats- (Bronfenbrenner), però s’ha com més passi el temps i menys ajuda tingui, almenys dels microsistemes més importants, pitjor assolirà les pertorbacions i més riscos per el nen alhora d’enfrontar-se amb tots els reptes que s’anirà trobant en el llarg camí de la seva pròpia cerca del jo. Això és una cosa que els pares també han de tenir en compte: com més gran sigui el nen, més dificultats i rebutjos tant en àmbit d’adopció com postadopció.

I si el nen no assoleix bé tots aquests canvis exposats, tant a nivell de flux biològic o social?
Aquí és on neixen, doncs, els greus problemes. Diversos estudis demostren que a partir d’una manca afectiva (en aquest anàlisi l’aïllament de les figures maternes mentre el nen es troba en una institució d’adopcions), es produeixen greus problemes en el seu desenvolupament. Arrel d’aquí és quan s’ha de començar a entendre l’adopció com, més que un simple complement afectiu, tot un procés de desenvolupament que arrastrarà aprenentatges previs i, sobretot, la seva projecció cap al futur. Els fets culturals poden derivar en conflictes socials en els microsistemes més importants durant els primers mesos (o anys) d’adaptació. El nen pot notar una certa fòbia social i mostrar certs indicis de falta d’autoestima que poden ser indicadors de manques afectives (Bowlby – Spitz) prèvies a l’adopció o en el procés de postadopció com en l’exemple del sentiment de pertinença.
O, per contra, poden haver-hi seriosos problemes en els esquemes de reversibilitat (Piaget) del nen en el cas dels majors de dos anys, afectant així i en forma de flux continu (bases sistèmiques més paradigma del processament de la informació) a tot els passos que caldrà fer perquè el nen pugui desenvolupar-se d’una forma sana, rica i amb les menys manques possibles dintre de tots els problemes que una adopció, irremediablement, pot desencadenar.

Sergi Nicolás