Relacions interpesonals virtuals: canal i mitjà d’interacció
setembre 29, 2008
Després d’escollir el tema de les diferencies entre les relacions interpersonals virtuals i les reals, m’he posat a buscar algun punt de vista que poder refutar envers a la meva opinió exposada anteriorment.
Voldria aclarir que l’anterior article meu sobre aquest tema està basat en un pur aprenentatge i no com un substitutiu 100% de les relacions personals reals. Cal dir-ho així ja que poso molta més força en tractar d’explicar una mica com veig el futur d’aquest tipus de relacions virtuals (canals) i les suposades diferències que hi han (i no a nivell emocional), i que es pot arribar a la confusió i semblar que estic defenent un tipus de relació purament virtual. Simplement vull deixar clar que el que defenc és el fet del treball en grup a distància o d’iniciar qualsevol tipus de relació, tant de forma presencial, telèfon, carta o, per el tema que tracto, internet.
I ara segueixo amb la segona part de les TIC.
He fet una cerca bàsica per google i com havia imaginat m’he trobat, en un dels dos articles que he posat en Mr. Wong, un article del que no estic del tot d’acord i que passo a explicar acte seguit.
Primera cerca:
http://www.hipersociologia.org.ar/alas/DelBrutto.html
Aquesta primera plana és una mera aproximació i enunciat a un treball dedicat a les relacions interpersonals virtuals des del punt de vista de la societat llatina.
M’ha cridat atenció pel fet de que planteja, des de un marc de crítica purament objectiva, el fet de com aquestes relacions poden influir en la vida d’un individu i com aquests canvis han generat un paradigma nou d’investigació sobre aquesta via alternativa de relacions humanes.
Segona cerca:
http://odiseapsi.blogspot.com/2007/10/relaciones-interpersonales-virtuales.html
Aquest segon article (el que esmentava jo anteriorment) posa èmfasi i critica durament la substitució de les noves tecnologies com a referent de relacions interpersonals de forma massa radical. Està clar que mai podem dependre i deixar-ho tot en mans dels ordinadors perquè facin la nostra feina de relacionar-nos, i fins aquí podríem estar completament d’acord amb el text, però tal i com jo ja havia explicat en l’anterior article crec que les mirades fredes, les sensacions de no haver res de sentiment i qualsevol altre emoció derivada de les relacions virtuals són un factor purament subjectiu i de falta “d’experiència” d’un món nou que recent està fent història.
Fins aquí doncs segueixo opinant que aquest tipus d’enfocament pot ser perfectament utilitzat com a substitutiu, sempre i quan no oblidem que, i aquí la part en la que es deixa de pensar de que estem parlant d’un simple mitjà de comunicació, com a éssers socials que som, necessitarem del caliu d’una mirada o unes mans que tal article esmenta, clar està. Però no tenim que oblidar que estem parlant d’un canal per conèixer gent i relacionar-nos, i no d’un instrument perpetu que ens guiarà del matrimoni fins la mort sense poder arribar a tocar l’altre persona.
Sergi Nicolás
setembre 30, 2008 at 9:31 pm
Bé, després de llegir-te et dic que continuo sense estar 100% d’acord amb tu. Trobo que sí que internet pot ser una eina complementària en menor grau però no una única eina per conèixer gent.
No, no pots comparar la calidesa d’unes mans ni tot allò que deia l’article que vas trobar a internet. Però això és una cosa secundària, a mi entender. Per mi no pot ser mai una eina substitutiva pura i simplement perquè perds el tracte amb la gent. I amb això em refereixo a que, gent jove, nens, no aprenen a modular la veu, no aprenen a donar-li èmfasi a les seves paraules, no aprenen el llenguatge físic, ni a mirar a una persona ni a interpretar els seus gestos. Per mi, és això el que fa que sigui tan important i maco parlar, tractar, conèixer una persona “en directe”. Aprendre a “veure” i “entendre” les altres persones. Les relacions interpersonals són molt més complexes que només parlar.
Potser tal i com dius tu, en un futur qui sap fins on arribarà la tecnologia. Ara ja es pot veure a les persones (webcam) i sentir-les (microfon). Potser en el futur, es podrà crear imatges que et donin la sensació de que realment aquella persona està allà. Però llavors només serà una imitació de lo que se sent amb una persona cara a cara. No sé si m’explico. Intentarà emular una realitat que ja existeix.
Potser llavors sí que serà una experiència enriquidora, ja que podràs conèixer gent de tot el món (sempre i quan la llengua no us separi). Però mentres tant, només són lletres en la pantalla d’un ordinador.
I, fins i tot amb aquests avanços, seguiré sent reticent. No es pot comparar a una bona conversa (en temps real, i no esperant a que l’altre deixi d’escriure o les teves paraules es perdin pq ha quedat a la part superior de la pantalla). I encara menys a les experiències que pots tenir al costat d’una persona, veure com riu, plora o explica amb emoció alguna cosa (que comparteix amb tu) a imaginar-t’ho tu. Pq, al cap i a la fi, quan “parles” amb algú per internet, et tu qui li posa una veu i una manera de parlar. Un to en particular, una manera.
És per això que, quan coneixes algú, et xoca tant. Pq s’assembla poc a qui tu creies que era.
Qui sap, potser és que, com tu dius, jo pertanyo a la generació que, de cop i volta, s’ha trobat enmig d’un creixement i un canvi brutal en segons quins aspectes. Però tal i com vam parlar un dia, per sort o desgràcia, la vida avui en dia està saturada d’informació. Tanta que ja no recordem ni quines noticies van ser importants la setmana anterior. O fins i tot, fa un parell de dies. Jo pertanyo a la generació del canvi de pessetes a euros. I ja gairebé no les recordo.
Gràcies a aquesta circumstància, per mi és com si internet hagués existit sempre i no em resulta extrany.
Però sempre preferiré prendre un bon cafè i gaudir de la teva companyia.
setembre 30, 2008 at 10:02 pm
Com ja he dit prèviament, descarto en tot moment tota sensació cognitiva que una relació cara a cara pugui donar.
Simplement dono força a un mitjà per establir una comunicació inicial que després doni pas al que tu mateixa has dit sobre les relacions interpersonals reals.
Avui en dia és molt extraordinari el fet d’aconseguir parlar amb algú que, qui sap el dia de demà, sigui la teva dona/marit i que, per casualitats de la vida, os heu conegut per internet. Anys enrere això era impensable i gent que, per problemes de timidesa o altres mancances a nivell psicosocial, han vist en això una gran porta terapèutica per començar a enfrontar-se al seu problema i poder, després d’haver trencat el gel una o dues vegades amb algú, ser més conscients d’ells mateixos, conèixer-se millor i aconseguir molta més seguretat i autoestima.
Per altre banda, i està clar, molta gent no haurà gaudit d’aquestes realitats i no haurà fet res per superar la seva timidesa, però hem de ser conscients de que aquesta eina ens dona i ha donat un suport a nivell individual molt important que no tothom ha aprofitat. Tot es resumeix a una base estadística.
En un futur, podem estar segurs que totes aquestes tecnologies estaran més a l’abast d’un paradigma científic en futures teràpies conductistes.
Crec que amb tots dos articles intento donar força a establir una base per donar lloc a una tecnologia revolucionaria que, actualment, està marcant més que mai des de els seus primers passos per allà a mitjans dels anys noranta i que desconeixem quin impacte podrà donar en un futur. Només sabem que la força amb la que va des dels últims anys d’evolució es irrefrenable i ha penetrat moltíssim dintre de marcs socio-culturals.
I sí, no es pot comparar una bona conversa cara a cara amb una conversa de xat, però això és una cosa que jo també estic completament d’acord, ja que en cap moment ho descarto, és més, és necessari. Si s’ha fet la lectura de tots dos articles junts trobaràs que el que intento dir es el futur d’aquest tipus de relacions i les seves bases per iniciar (a més està subratllat) un contacte directe, estigui abans, entremig o després de conèixer a algú, i que després podrà ser molt més profund en quan les dues persones es trobin directament amb una mirada.
Jo també estic molt més bé prenent un cafè amb tu que parlant per qualsevol altre mitjà, però hem de recordar que precisament va ser aquest mitjà el que ens va anar unint poc a poc en llargues converses de xat que mai a la vida podria oblidar.