Food habits

I think there have been a lot of changes the last twenty years. Step by step, from the boom of fast food restaurants, a lot of new restaurant’ franchises haves appeared trying to change or modify our eating habits.

There are more variations a part of this. Different habits have been imposed all over my country. For example: today, when you meet with a friend to have lunch, both can choose going to an ethnic restaurant like: Chinese, Syrian or Turkish. Those places are a good choice to save money, so we are not only talking about foreign food franchises; we are talking about how the economy also affects our food habits.

I think we are living in some kind of “food globalization”. In every corner you can find different food styles and, of course, much cheaper than the local ones. We have forgotten, over time, how good our own food tastes. And that’s something we can’t miss. We must remember our childhood and try to stop those habits. Our body and soul will thank us to feeling healthy again.

Inici del tercer semestre

Començo un nou semestre amb les piles recarregades! Tal i com vaig dir en l’anterior entrada del blog, en aquest nou semestre he optat per agafar només quatre assignatures de les cinc que vaig optar per fer en l’anterior.

Durant aquesta passada setmana vaig començar a trastejar una mica la de Psicologia del Desenvolupament II i, recentment, Psicobiologia. Aquesta última haig de dir que m’encanta. És una assignatura molt científica i alhora molt enriquidora. No és tant difícil de portat, sinó que la seva dificultat potser radicaria més en la seva terminologia. Aquí sí que haig de dir que un s’ha d’inventar diverses estratègies per recordar segons quins nombres.

Bé, no voldria allargar molt més aquesta entrada. Només vull concloure amb una apreciació: sense adonar-me’n em trobo al bell mig d’un camí que vaig iniciar fa un any i que, a hores d’ara, estic molt orgullós d’haver arribat fins aquí. Noto les mateixes forces i ganes per seguir aprenent aquesta interessantíssima carrera com si del primer dia es tractés. Així que, sense voler omplir l’entrada amb més paraules que acabin fent-se massa nyonyes, us torno a donar la benvinguda a tots aquells i aquelles que vulguin seguir-me de nou en el interessant món de la psique humana.

Benvinguts de nou a PsicoTravel !!

Sergi Nicolás

Vacances d’estiu 2009

S’ha acabat el semestre, i amb ell el primer any des de que vaig accedir als estudis de psicologia. Haig de dir que estic molt content de com va avançant tot i que, si tot segueix així, podré tenir el primer any acadèmic finalitzat per aquest proper semestre, amb tres crèdits de més corresponents de la següent etapa.

Si haig de valorar, d’alguna forma, tot el que he anat aprenent durant aquest primer curs ho faria, sens dubte, amb la màxima puntuació dintre d’una escala de zero a deu. Ha sigut molt enriquidor veure les diferents perspectives, dintre de la Història de la psicologia, per exemple, de tots els seus autors al llarg del dificultós camí d’aquesta disciplina. Contrastar els seus arguments, les seves postures i, en si, de tots els seus estudis cap al llarg del procés unificador que la psicologia tracta d’aconseguir dintre dels ramals de les ciències naturals i socials, ha sigut, i és, per a mi, un gran honor de poder llegir; estudiar i, sobretot, aprendre a debatre-ho. I tot això, de forma desglossada, m’ha donat peu a poder tastar, mica en mica, tot un complex entramat d’assignatures de les diferents escoles existents: psicologia social, desenvolupament, cognitiva, psicoanalítica, etc. Totes i cada una d’elles amb els seus pros i contres.

Així doncs ara toquen unes merescudes vacances per tornar a recarregar les piles cap a quatre, i no cinc, noves assignatures ja que, per motius de feina i temps, he tingut que optar per aquesta reducció per poder fer front a un òptim rendiment acadèmic. Les assignatures, així doncs, seran: Psicologia del Desenvolupament II, fonaments en psicobiologia, Anglès II i acció col•lectiva.

Estic ben segur que totes elles em donaran bones alegries com les altres m’han ofert.

Bones vacances des de PsicoTravel !!

Sergi Nicolás

Adopció internacional

Basaré la síntesi des del paradigma més estudiat: el sistèmic (Von Bertalanffy), i enllaçaré així amb algunes de les teories més rellevants de forma que quedi tot unificat i explicat.

Primer de tot tenim clares unes quantes bases que hem de pensar alhora d’afrontar una possible adopció, i després ser conscients dels ítems poden sorgir dintre de l’espirall de les postadopcions. Així doncs, per començar, el sistema obert (nen) tractarà d’adaptar-se en un nínxol ecològic modificat (família adoptiva), rebent un ampli conjunt de pertorbacions que s’hauran de controlar de forma simultània des de varies vessants del seu camí cap al desenvolupament.
Voldria fer un matís, ara amb una pinzellada, sobre la teoria genètica de Piaget, i així poder tenir clares unes certes bases d’adaptació que podem incloure en el paradigma sistèmic i que ens poden ajudar en aquest aspecte: els esquemes (informació del medi, i en aquest cas la família). Aquests esquemes que utilitza el nen en el seu desenvolupament ens indiquen una base a entendre sobre com s’organitzarà a partir d’ara, en el nou medi presentat, per poder adaptar-se i seguir cap endavant sense cap tipus d’influència negativa. I això serà una cosa realment difícil per a ell ja que cognitivament sabem que el nen es desenvolupa, i seguint amb Piaget, dintre d’uns estadis i subestadis molt específics que són, segons l’autor, imprescindibles en el procés de desenvolupament de la nostra espècie.

Després d’aquesta breu introducció sobre els estadis, començaré a dirigir la síntesi cap a un enfocament cultural, ja que les adopcions són internacionals i les vessants en aquest àmbit són de màxima prioritat.
Al estar parlant d’una adopció internacional hem de tenir en compte diversos punts d’aquest apartat que són de veritable importància i que Piaget no ens pot donar resposta. Per exemple, i potser un dels més important que es poden trobar molts pares: el idioma. Partint d’unes bases, segons Chomsky en l’adquisició del llenguatge, aquest ítem té una veritable importància, doncs el procés de comunicació amb els pares es veurà parcialment tocat. Com ja se sap, la cultura, segons Vygotsky, fa a l’home. Està clar que perquè el nen arribi a la fase intramental en qualsevol aspecte que treballi haurà de realitzar una fase intermental, i aquesta alhora té com a requisit essencial una comunicació fluida i necessària amb els pares o tutors. I aquesta comunicació, al mateix temps, parteix com una font primordial en qualsevol estadi (Piaget) de desenvolupament de la criatura. I quins processos són els que s’arriben a un correcte enteniment verbal? Segons l’analogia dels marcs (K. Kayne), tot queda resumit en una sèrie de fases de comunicació entre pares i fills. En el cas d’una adopció internacional, com estem esmentant i amb el factor en contra del idioma, aquests fases queden distorsionades i, amb elles, el procés comunicatiu del infant que el guiarà cap a la presa de valors, socialització i altres ítems semblants que el propi Vygotsky veuria com purament essencials.
Aquest mateix problema també el podem trobar en altres nínxols ecològics com l’escola. Segons Bronfenbrenner, el desenvolupament recau molt fortament en el que ell anomena àmbits, i si per Vygostsky la base del desenvolupament és el medi cultural, per Bronfenbrenner ho són els àmbits en el que aquesta es composa. L’escola o la pròpia família són representats com microsistemes i ambdues són els pilars bàsics de desenvolupament. Aquí el idioma podem veure com torna a ser un problema perquè el nen pugui fer front a les múltiples pertorbacions. Així doncs, el seu estat no serà el millor en rebre-les, doncs aquestes es presentaran en forma de codi lingüístic i, col•lateralment, emocional (pertinença) del qual el nen haurà de fer un sobreesforç per adaptar-s’hi. És un fet, doncs, que haurà de fer front aquest ítem amb tots els instruments que tingui al seu abast, necessitant així d’una atenció especial per part de pares i tutors.

Com es por veure, aquesta base es molt important i ella es desenvolupa dintre de qualsevol dels marcs que Piaget ens presenta, ja que no és el mateix un nen que s’hagi adoptat als tres anys de vida o més, que l’exemple del nen d’un any. Possiblement, aquest últim, tingui unes bases per superar les pertorbacions que li suposarà el idioma d’una forma més senzilla i pràctica que no pas el primer cas. Per què? Doncs perquè un nen de a partir tres anys possiblement ja tingui una base de llenguatge, i aquest esquema donat li serà, com més gran sigui i el nen alhora de ser adoptat, una major dificultat per aprendre un de nou més adaptar-se a tot el que li pugui venir de forma successiva en tots els seus estadis.
De totes maneres, el mateix llenguatge pot ser només un simple detonant d’altres problemes dintre de les postadopcions molt freqüent: el sentiment de pertinença del que abans he perfilat, per exemple. Els pares tindran, de vegades, la pobre sensació de que els lligams emocionals amb el seu fill/a estan molt trencats al no ser realment “fills de sang”. Això mateix li pot passar al nen ja que, quan sigui més gran, aquest sentiment de pertinença també el pot desenvolupar quan nota que necessita saber d’aquells pares biològics que el van abandonar temps enrere. Així doncs, quan totes dues bandes precisen d’aquestes emocions és molt probable que els lligams mutus estiguin fallant per alguna banda.
Vygotsky i Bronfenbrenner, vist doncs, tenien molt clar aquesta particularitat en la cultura i els àmbits (microsistemes, macrosistemes…), i aquí s’ha pogut comprovar clarament.

He començat amb les pinzellades cap a Piaget i, donat un parèntesi per enllaçar als aspectes més purament socials (i per a mi més importants en adopcions internacionals). Ara, però, també caldria buscar algunes bases en forma d’exemples en els aspectes més organicistes que he deixat enrere i tractar d’ajuntar de nou totes dues visions amb un exemple il•lustratiu; doncs aquesta per separat no tindrà el mateix impacte que les teories socioculturals.

S’ha de tenir en compte, com he dit anteriorment, que en l’adopció juga un paper molt important l’edat del nen alhora de ser adoptat. No és el mateix que això passi amb mesos de vida que amb onze anys, per exemple. Per començar, tots els nens van coordinant, al llarg del desenvolupament, diferents esquemes: locomoció, gestos, reaccions posturals, etc… És aquí quan hem de tenir en compte que alguns nens poden tenir problemes per agafar objectes o moure alguna extremitat específica, ja que, depenent del subàmbit (Piaget) on es trobin, poden haver patit problemes en el seu desenvolupament psicomotor. També es poden mostrar dificultats en l’aprenentatge del llenguatge (com ja he mencionat amb el idioma) i altres ítems en segons quins marges d’edat.
També, si per exemple el nen adoptat és al voltant del primer any de vida, hem de tenir en compte que ja ha assolit la fase homolateral del seu desenvolupament sensoriomotor (Gessell), i ara es troba a les acaballes d’un dels estadis més importants: la seva percepció visual. Es senten les bases de com apreciarà el seu entorn i de com els primers passos de la percepció de profunditat i disparitat binocular es fan evidents. I aquí poden recaure també problemes en el algun dels seus sentits i, en especial, aquest mateix del que parlo: la vista.
També podem trobar-nos amb el factor hereditari, però aquest també podria correspondre’s a una part condicionada per la cultura. El nen exemple que hagi sigut adoptat amb mesos de vida es trobarà amb uns esquemes diferents en el moment en que arriba al nou microsistema (família adoptiva). Com ja sabem, haurà d’adaptar els processos d’assimilació i acomodació més intensament que qualsevol altre nen. Un exemple de tot això està en el fet de quan s’adopta a un nen d’una certa cultura on les mares, per motius històrics, els tenen amb ells durant tota l’estona siguin on siguin. Aquestes mares poden notar, mitjançant senyals tàctils o vocals del nen, quan el aquest precisa alguna cosa. Aleshores, quan aquest mateix subjecte es adoptat dintre de la nostra cultura, es tractarà d’acostumar-lo al bressol i deixar-lo fora d’aquest hàbit anterior, causant així un desconcert major que no pas un nen on s’hagi acostumat des del principi (Whithing i Edwards). Aquest exemple es pot encasellar en el que Piaget, dintre de la seva teoria organicista, entendria com “sensacions” depenent de cada estadi, i Vygotsky ja de l’aprenentatge cultural. I es que els lligams biològics i culturals estan molt més estrets del que es pensava, i on es coordinen moltes variables que determinaran el grau de desenvolupament del petit.
Arrel d’això podríem estar veient que tant des de l’aspecte biològic com cultural és summament important que el nen assoleixi bé totes les pertorbacions possibles (metàfora de l’equilibri). Ambdues es coordinen contínuament per aconseguir aquesta adaptació i, en nens que han de superar les barreres que he explicat, han de fer un sobreesforç; requerint així una demanda externa molt més laboriosa i, per descomptat, que el pares s’esforcin també sobre el mateix nivell de demandes.
Igualment s’ha de dir que els nens poden adaptar-se, des de totes les perspectives, al medi a mesura que passi el temps -L’organisme canvia d’estats- (Bronfenbrenner), però s’ha com més passi el temps i menys ajuda tingui, almenys dels microsistemes més importants, pitjor assolirà les pertorbacions i més riscos per el nen alhora d’enfrontar-se amb tots els reptes que s’anirà trobant en el llarg camí de la seva pròpia cerca del jo. Això és una cosa que els pares també han de tenir en compte: com més gran sigui el nen, més dificultats i rebutjos tant en àmbit d’adopció com postadopció.

I si el nen no assoleix bé tots aquests canvis exposats, tant a nivell de flux biològic o social?
Aquí és on neixen, doncs, els greus problemes. Diversos estudis demostren que a partir d’una manca afectiva (en aquest anàlisi l’aïllament de les figures maternes mentre el nen es troba en una institució d’adopcions), es produeixen greus problemes en el seu desenvolupament. Arrel d’aquí és quan s’ha de començar a entendre l’adopció com, més que un simple complement afectiu, tot un procés de desenvolupament que arrastrarà aprenentatges previs i, sobretot, la seva projecció cap al futur. Els fets culturals poden derivar en conflictes socials en els microsistemes més importants durant els primers mesos (o anys) d’adaptació. El nen pot notar una certa fòbia social i mostrar certs indicis de falta d’autoestima que poden ser indicadors de manques afectives (Bowlby – Spitz) prèvies a l’adopció o en el procés de postadopció com en l’exemple del sentiment de pertinença.
O, per contra, poden haver-hi seriosos problemes en els esquemes de reversibilitat (Piaget) del nen en el cas dels majors de dos anys, afectant així i en forma de flux continu (bases sistèmiques més paradigma del processament de la informació) a tot els passos que caldrà fer perquè el nen pugui desenvolupar-se d’una forma sana, rica i amb les menys manques possibles dintre de tots els problemes que una adopció, irremediablement, pot desencadenar.

Sergi Nicolás

Anàlisi dels sistemes i processos de memòria d’una persona sordcega

Analitzaré els sistemes i processos de la seva memòria implicats en el ítem de la tornada a casa amb autobús.
Daniel, per no perdre l’autonomia de si mateix, decideix cada vespre al sortir de la feina agafar el bus i anar cap a casa, encara que podria fer-ho perfectament en el cotxe de la seva dóna que treballa al mateix lloc.
Aquí tenim un clar exemple del que podríem començar parlant en l’anàlisi: un principi d’adaptació al medi. Daniel prescindeix dels sentits de la vista i l’oïda, per tant no té estímuls sensorials d’aquestes dues vies. En canvi, en rep de les tàctils (percepció hàptica), olfactius i gustatius.
Aquesta memòria sensorial parteix de la base de que els estímuls rebuts han de ser processats de forma molt detallada per la memòria operativa, doncs necessita del seu tacte per notar els obstacles que tingui al seu voltant. El olfacte i el gust, en aquest ítem, queden més relegats. Endinsant-nos en la seva memòria operativa, podem observar com l’agenda visuespacial opera des de la seva vessant de representació d’imatges, i de com es sincronitza amb l’executiu central. Aquest últim coordina els estímuls tàctils rebuts en forma de dades del seu entorn, amb les representacions emmagatzemades de la seva MLT.
Al arribar a la MLT, doncs, podem veure com aquesta treballa en base a informació emmagatzemada que cal recuperar en tot moment. Com ens comenten, Daniel no va tenir tots dos problemes de forma innata sinó que primerament va perdre l’oïda i més tard la visió (als 30 anys aquesta última). Amb això podem deduir que les representacions que té el protagonista sobre el món exterior (sobretot les de caràcter visual) encara són latents en la seva MLT i pot desenvolupar-se, dintre de les seves possibilitats, amb més relativa facilitat si ho comparem amb algú que ha sigut negat dels dos receptors sensorials dels quals ell hi manca.
Així podem dir que el pont de comunicació entre la memòria operativa (executiu central) i la MLT es basa, fonamentalment, en aquestes representacions i records del món on encara ell disposava de les altres fonts sensorials; sobretot la visual. Però falta una part molt important en aquest desenvolupament tan selectiu: l’atenció.
Daniel ha de mostrar-se molt despert i atent a tot el que li rodeja i la seva sensibilitat en la percepció hàptica s’ha desenvolupat al invertir tots els recursos disponibles en aquesta via d’informació. La necessitat, doncs, d’adaptar-se li ha fet tenir un cert grau d’atenció selectiu molt especial en comparació a la resta, i que gràcies a això es coordina de forma molt especial amb els sistemes de memòria ja descrits.
Vist doncs com opera la seva atenció i memòria amb la MLT i els estímuls tàctics actuals, arribaríem a parlar sobre els processos de memòria: destacaríem el fet de com codifica les dades de l’exterior en base a aquestes sensacions tàctils, les quals han sigut desenvolupades amb aquesta sensibilitat extrema que li permet sentir variacions en l’entorn. Tot el camí memoritzat cap a casa seu ha sigut en base a aquests estímuls, i s’ha exposat dia a dia per poder arribar al actual grau d’autonomia. Coses tan especials com la sensació del sol a la seva cara que permet que s’orienti en diverses condicions, és una mostra clara de com s’ha desenvolupat aquest receptor i, en paral•lel, el desenvolupament (o millor dit adaptació) dels sistemes ja descrits anteriorment sobre la codifiquen i recuperació de tota la informació de l’entorn, i que gràcies a això fa que tal procés funcioni de manera extraordinària.

En resumides, Daniel s’ha d’habituar dia rere dia, en base a aquesta única via sensorial com a única font de dades entrant per aconseguir la fita indicada, i reconstruir tot l’entramat de records, vivències, actual representacions i sensacions amb una coordinació dels sistemes de memòria i d’atenció molt extraordinària i, al mateix temps, molt limitada.

Sergi Nicolás

Exemples d’estudi de dues investigacions científiques

Al llarg de 2 anys un equip de psicòlegs evolutius dur a terme una investigació sobre el grau d’autonomia de nens/es de 2, 3, i 4 anys respecte a la presència, control i protecció materna. Les dades es recullen sempre en la mateixa zona d’un parc públic que ofereix les condicions adequades. El registre d’informació es fa dos dissabtes alterns al mes, entre 12 i 13 hores, i consisteix en anotar cada dos minuts la distància aproximada en metres que hi ha entre el nen/a i la mare. Els subjectes són 5 nens i 5 nenes, les famílies dels quals han acceptat el seu paper i coneixen els observadors.

En acabar la fase de recollida d’informació, i un cop analitzada aquesta, els investigadors conclouen que els infants augmenten la distància mitjana respecte a les seves mares d’un any a l’altre, i que en cada interval d’edat els infants més socialitzats (segons criteri de la mare i del mestre/a) són els que estableixen més distància. Els investigadors dedueixen que la distància pot servir d’indicador d’autonomia i, en conseqüència, de socialització.

Hipòtesi dels investigadors: Un nen més sociable adquireix aquesta característica partint d’una menor dependència materna al llarg del seu desenvolupament.

Tipus de variables utilitzades:

Independents: Edat dels nens i sexe dels nens.
Dependent: la distancia.

S’ha utilitzat una mesura idemnòtica (metres) per aquest estudi.
Trobem també varies variables estranyes, com per exemple l’estat anímic dels nens. Així que no podem controlar segons aquestes coses i hem de basar el nostre estudi en un rigorós procés que ens faci evitar aquest tipus de variables.

Apart, tenim un constructe que es fa present: la socialització. És un concepte abstracte, immesurable i de difícil categorització que ens pot afectar als resultats si l’enfoquem des d’un punt de vista purament quantitatiu-experimental. Apart, s’ha utilitzat una escala de raó per les mesures.

Finalitat metodològica utilitzada per el següent experiment:

Uns professionals volen avaluar la qualitat de l’atenció mèdica en un hospital mitjançant diversos tipus de dades. Per començar, i d’acord amb la direcció i els sindicats, graven en vídeo certs protocols seleccionats de l’actuació de metges i infermeres. En una segona fase fan entrevistes a metges, a infermeres i a pacients sobre el tema de la qualitat de l’atenció. En una tercera fase recorren a l’anàlisi de documents i estudien les reclamacions fetes en els darrers 6 mesos.

La finalitat metodològica ha sigut la buscar diferents opinions i formes de veure l’objecte estudiat. S’ha utilitzat el multimètode, ja que així s’aprofundeix en l’objecte d’estudi des de diferents angles per proporcionar així una visió del conjunt més relativa.

Després de tots dos exemples… Què caldria per tal que una pregunta i l’objecte d’estudi que se’n deriva, siguin “abordables”?

Caldria tenir un fonament observable per al científic, observacional i amb bases hipotètiques per poder abordar les diferents respostes al problema presentat. A partir d’aquí s’hauria de procedir a una recollida d’informació en forma de variables, i procedir així a seu estudi en base a teories ja construïdes (mètode deductiu), observació directa de l’objecte d’estudi per realitzar la teoria (inductiu) o una mescla de tots dos per mitjà d’un mètode d’assaig i error (hipotetic-deductiu).

Sergi Nicolás

Desenvolupament sensoriomotor: anàlisi d’un video sobre un nen menor de dos anys

En aquest document incorporo una reflexió personal del treball grupal realitzat el passat 14 d’abril en l’assignatura de psicologia del desenvolupament I. La base era escollir un video en la xarxa i analitzar-lo. El nostre subjecte era un nen de quasi dos anys aproximadament.

A partir d’aquí vam començar a analitzar el periode en el que es troba el nen i altres ítem que es van anar describint. En la meva part individual, o sigui a partir del següent paràgraf, vaig fer una conclussió final sobre l’actual estat de desenvolupament del nen (bases de Piaget) i, per finalitzar, un petit consell per fer que la transició al següent estadi per part del nadó sigués més complerta…

El nen del nostre vídeo es troba en el que, segons Piaget, anomenaríem període sensoriomotor. Podem comprovar com veu la vida a través de reflexos, de poc ordre dintre de les seves capacitats perceptives. Es curiós i li agrada investigar tot el que té al seu voltant. Es capaç de sostenir coses amb les mans, però no interactuar gaire amb elles sinó està quiet. Utilitza la seva capacitat motora per anar d’un lloc a un altre i tractar de conèixer tot el que té al seu voltant. Induïm així com el seu equilibri està en un estadi encara molt prematur, ja que senzillament en el moment que es cau necessita ajuda externa per poder reprendre els seus passos. Així doncs, aquest període piagetià ens dona claus molt importants del seu procés evolutiu cap a un estat preoperacional: la intuïció (prolongació de la seva intel•ligència sensoriomotora) i els seus primers passos dintre d’un marc egocentrista purament preoperacional: li agrada ser el centre d’atenció dels demés. Totes aquestes pistes ens donen la base de coneixement necessària per entendre el seu estatus actual i la seva edat: entre 12 i 15 mesos; de camí als 2 anys per arribar al llindar del següent estadi.

Per poder arribar al següent estadi de desenvolupament aniria molt bé una sèrie d’exercicis periòdics al nen. Un d’ells seria el fet de donar-li un llibre i que s’acostumés del tot a passar fulls i començar a coordinar més i estimular així els seus moviments d’extremitats. Una altra cosa que també ajudaria a passar d’estadi, també dintre de la manipulació seria, sens dubte, començar a agafar un llapis o un altre estri que escrigui i intentar que imiti figures senzilles. Juntament amb aquestes premisses, i ja que parlem d’extremitats, i dintre del subàmbit postural, podríem animar-lo a que cada vegada que caigués l’animéssim vocalment perquè s’aixequés i tractés de reprendre el seu pas sense ajuda externa. Això seria una part fonamental per desenvolupar la seva pròpia força de voluntat i començar així a integrar més sensacions perceptives amb el desenvolupament constant de la seva intel•ligència. Amb aquestes petites pràctiques, de pas, podrem fer que arribi al desenvolupament complert de la seva lateralitat.

Aquestes pautes d’ajuda per seguir amb el seu desenvolupament es poden anar fent de forma gradual i específica. Poc a poc el nen hauria de tenir més recursos per anar desenvolupant-se i mantenir així, amb aquests petits exercicis complementaris, el seu pas cap a una nova etapa: la preoperacional.

Sergi Nicolás

Anàlisi funcional de la memòria d’una pacient amb traumatisme craneoencefàlic

Començaré parlant dels seus processos d’atenció en base als models descrits en la seva història clínica, i tractaré d’anar englobant la meva síntesi progressivament amb els processos de memòria.

En primer lloc no es veu cap tipus de dany significatiu en la MLT, i en ella podria incloure la semàntica (dintre de la declarativa), episòdica o retrospectiva, doncs la pacient no té cap símptoma associat a la capacitat de recordar esdeveniments del passat (llunyans) ni pateix cap tipus d’amnèsia. Ara bé, en el cas se’ns descriu la incapacitat per recordar esdeveniments futurs. Aquí sí que hi ha un mal funcionament de la seva memòria prospectiva amb coordinació amb els seus processos de memòria de treball i atenció, els quals aquests últims s’han portat la part més negativa.

Tenint en compte la dolenta puntuació en l’escala de Glasgow, puc afegir que aquestes zones han pogut estar més exposades al dany que no pas a altres àrees de memòria.

En els següents paràgrafs tractaré de justificar la meva hipòtesi.

Com podem observar la nostra pacient té molts problemes en centrar la seva atenció. En tots els ítems descrits deduïm com es desenvolupa de forma lenta en la seva vida quotidiana. Té distraccions, manté dificultat en la realització de tasques que requereixin un temps prologat i li costa processar dues o més d’aquestes tasques alhora. Aquí podem, doncs, podem trobar-nos amb un punt de partida.
Aquestes descripcions de l’anterior paràgraf ens mostren claus interessants que podria atribuir a un problema en el processament de l’atenció per part del subjecte.
O sigui, per una banda podem dir que, per norma general, la dóna rep una sèrie d’estímuls que arriben a la seva memòria sensorial. Abans de passar al filtre de selecció d’informació, i si ens basem del model de Broadbent, circularà per els magatzems de memòria sensorial on tota la informació es quedarà per un instant allí. Després d’aquí és on començarà el problema, doncs el filtre d’atenció mostra problemes alhora de discriminar els estímuls sensorials (preferiblement em refereixo als auditius però sense descartar en cap moment els altres).
Clars exemples en això els trobem en la realització de tasques simultànies on rebi diferents estímuls dicòtics. Aquesta forma lenta de processament, o directament i en alguns casos podria parlar d’oblit, és, molt probablement, en part per culpa de no poder canalitzar correctament per el filtre tots els processos que requereixin qualsevol tipus de grau d’atenció. En si, coses tan senzilles que feia de forma simultània ara li es impossible al no filtrar adequadament (potser per un error funcional del seu magatzem sensorial) els estímuls externs.2

Si ens fixem en el model de d’atenció selectiva de Deustch i Deustch (basat en l’anterior i que jo personalment prefereixo) podria dir, més específicament, que els estímuls són processats com abans, però al arribar a l’analitzador no són traspassats correctament al filtre (l’analitzador no sabrà a quin estímul donar-li més importància), ocasionant així els problemes de distracció constant al no saber discriminar correctament el grau d’atenció que se li ha d’atribuir a cada tasca i ocasionant, doncs, sensacions amnèsiques a curt termini semblants a la pèrdua de dades de la MLT (no recordar de passar notes telefòniques en el treball).

Aquí hem pogut comprovar que el problema en l’atenció que es basa dels estímuls tant sonors com d’altra naturalesa radica al llindar del filtre que s’encarrega de processar-los i, els quals, la limitació de la pacient en l’atenció es fa més evident.

Ara tractaré d’establir un vincle amb els processos de memòria per acabar de poder explicar millor la bateria de símptomes descrits en la història clínica.

Els problemes de memòria derivats a aquest primer pas en l’atenció són clars: per començar tenim que en el moment en que l’executiu central tracta de repartir aquests recursos entrants entre les àrees del llaç fonològic es veurà limitat, òbviament, als estímuls que hagin aconseguit ser filtrats i als recursos mnemotècnics que la pacient tingui. Tot aquest batibull d’informació ambigua i poc catalogada veurà com a resultat altres problemes que s’aniran agreujant per culpa del passiu funcionament dels seus recursos de processament dels estímuls externs (ara ja icònics i dicòtics) alhora de rescatar records de la MLT i processarlos amb la memòria de treball.
Aquest rescat de la MLT, on al inici de la síntesi deia que no hi havia lesió significativa, no es processa bé però no per aquesta mateixa, sinó més aviat per els seus pocs recursos dintre de la memòria operacional.
A més a més, l’accident li ha provocat lesions en zones corticals (lòbul frontal) de la seva memòria operativa i, al marge dels sistemes d’atenció ja descrits, el seu mateix executiu (i memòria prospectiva ja dita anteriorment) presenta part d’aquest dany de forma funcional.
Amb aquestes explicacions podem arribar, de nou tornant a la atenció, en problemes amb la seva atenció dividida ja que forma part d’aquet flux constant en la memòria.

El problema de la lentitud general que la caracteritza, primer ítem i crec que el més important, i si ens fixem en el model d’atenció dividida de Kahneman, és, resumidament, en la saturació dels estímuls externs (lesió del magatzem o analitzador, i on estan les demandes d’atenció) i del seu pobre processament de l’executiu; lesió ja explicada en l’anterior paràgraf i que representa la quantitat de recursos disponibles amb la MLT (totalment esclava de l’executiu central). Això ens donaria moltes de les respostes sobre els seus oblits, problemes en tasques simultànies, dèficits d’atenció, etc… ja que, apart de la MLT, dintre del processament de l’executiu amb altres zones de la memòria operativa com el llaç fonològic ja descrit o l’agenda visuoespacial es basarà, de nou, amb els pobres recursos disponibles que l’executiu tingui a mà.

En conclusió podem atribuir els seus dèficits de memòria a un procés erroni dels seus estats atencionals, possiblement en un pas previ al filtre o en ell mateix, depenent del model funcional escollit. Jo personalment em decanto per Deutsch i Deutsch i atribueixo el problema a l’analitzador.
En els processos de memòria hi trobem un procés passiu en la aquest per culpa de una lesió a l’executiu central i derivant la majoria dels ítems descrits (oblit, tasques simultànies, retard en la recuperació de dades de memòria, problemes de càlcul mental, etc) a la seva pèrdua o, com ja he dit i recalco com a ítem més important, la seva lentitud general en els seus hàbits de vida.

Sergi Nicolás

Should euthanasia be permitted?

We will start speaking about euthanasia from the perspective of the patient’s family.

Euthanasia: act or omission by the physician or another person with intent to cause death of the terminal patient or highly dependent, for compassion and to eliminate any pain.

All legal systems accept to some extent, the right of families to decide for the patient or who is not able to express their will by itself.

In the family, this decision about euthanasia causes a feeling or sense of insecurity, fear and even confrontation, very different and unrelated to, which suggests the idea of the word family … love solidarity and generosity.

In a family where they choose to apply euthanasia to one of its members, the emotional and psychological tension that is generated when accepting a “homicide” can be and are indeed a source of problems and emotional instability, given the inevitable ethical connotations that behavior causes.

Finally, I would say that both patient that can allow to express their will by itself, as in the contrary case along with their families have all the right to refuse to prolong an artificial life.

After that we would like to talk about the current position about euthanasia in the political parties.

We all know the famous case of Ramon Sampedro and his desire to die in peace in order to avoid family’s pain and his own. There was a great controversy among politicians to allow or not this praxis. His petition was denied and he began a personal crusade against the system to get the right towards a dignified death.

Ramon thought he had earned that the opportunity to guide his life and his petitions but, suddenly, he was involved into a large battle against politics. Then, this war became sad, hard and too long.
Once he got his goal and died in front of a camera, Ramona Maneiro was arrested due to her helping Ramon in this way. However, she was released for lack of evidences.
Today, Euthanasia seems to be still an illegal practice for politicians and they don’t think that no one has his owns rights to die. Definitely this is like a tightrope where the points of view from what society and the governors seems to go in different ways.

We cannot forget talking about the Euthanasia from the religious point of view.

A lot of religious confessions, as the Christians and Jews, consider that only God gives life and only He can remove it, so euthanasia is considered a rejection of the sovereignty of God.

The Catholic Church considers the euthanasia as a way of homicide, because it means that a man kills to another man in a deliberate factor also with the omission of the necessary attentions and care.

In this way, the Catholic Church believes it is not justifiable to kill a patient not to see him suffer, even if the patient asks us to do it. Neither the patient, the doctor or the family members have the power to decide the death of a person. He has not the power to choose the place and the time of his death, because that man has not the absolute power over his person and his death.

Members of the Catholic Church have said that it is necessary to reaffirm that nobody can authorize the death of a human being, it be a fetus, embryo, child, adult, old man or incurably ill. No authority can legitimately impose or permit it. No one can say that life is more or less plenty depending of the stage of the full healthy. All life deserves to be lived.
The Pope John Paul II indicates that the euthanasia is a serious violation of God’s Law because it means the deliberate and morally unacceptable elimination of a human being. Also, the Pope Benedict XVI has declare himself contrary to the euthanasia in a letter dated 2004 to Washington’s Archbishop.

The Lutherans and Anglicans also oppose to the euthanasia, but sometimes they reconsider this option in individual cases. The Islam forbids absolutely the euthanasia, because the life is a heavenly gift to protect at maximum. The end of the life it is determined only by God.

And finally there is the medical standpoint: If we go to the approaches of euthanasia from a medical perspective, we can find that all the points of view can be summarized two big positions:
There are those who agree with it, based on assisting the patient on his right to decide when their life is under mechanical maintenance, trying to avoid the suffering that entails.

On the other hand, there are a lot of physicians who defend that life is a Fundamental right, in order to avoid such a practice, this is called conscience objection.

Beyond any moral conflict, we find that active euthanasia is, by now, a crime in most European countries. Except in Netherlands and Belgium where they meet two conditions: prolonged and unbearable suffering or incurable and serious disease.

In spite of the legal regulation, and it is something in what the individual and communal moral take precedence, any doctor can refuse to do so for reasons of conscience.

Euthanasia may be active (produce the death without pain through medical actions) or passive (not being treated to an illness). We can find non-voluntary euthanasia (without patient consent) and involuntary (against the wishes of the patient), but this two cases are considered crimes of homicide.
This is an issue that currently is extremely controversial, because there are many personal, religious, culture reasons to defend one or the other standpoint.

Belén Blasco, Jesús García, Mary Rincón, Sergi Nicolás.

El fàrmac de l’oblit

Segons Ebbinghaus, des d’un marc associacionista, va dir que no oblidem els records de forma continua. Perdem molts d’ells bastant d’hora, i en la mesura que passa el temps anem perdent menys quantitat (corba de l’oblit). Tractava a la persona com un ésser passiu.
Bartlett, en canvi, creia que adquiríem els records selectivament i, les parts que no recordàvem (oblit), les omplíem amb esquemes previs de coneixement. La seva postura cognitivista feia que el subjecte passés a ser actiu enlloc de simple receptor de la informació.

Després d’aquesta introducció, hauríem de ser conscients que, de primeres, esborrar un record de la nostra memòria episòdica podria desencadenar altres connexions involuntàries dintre del nostre flux d’informació, i que podria derivar en conseqüències inesperades i potencialment perilloses.
Si, per exemple, esborrem el record d’un accident de cotxe ens pot semblar que ens hem recuperat d’aquelles sensacions angoixants, que realment ho hem superat. Però que passa si, enlloc d’anar com a passatgers, nosaltres estàvem conduint aquell cotxe? En aquell moment no solament entren en joc els records episòdics del esdeveniment, sinó que també entren altres “cadenes” de records que podrien afectar a la regió encarregada de contenir la informació de com es condueix un cotxe. Podríem, sense quasi adonar-nos, que fallem en algunes maniobres (les mateixes que podríem haver realitzat minuts abans, o en el precís moment, de l’accident), o senzillament no ens recordem de conduir, o la nostra visió espaial ha sigut disminuïda, etc. Varies zones podrien estar afectades, obligant doncs al pacient a un llarg procés d’estudi i “recuperació” per saber, a ciència certa, fins on arriben aquestes “lesions” col•laterals.

Així doncs, si ja en si els experiments sobre la memòria humana a nivell neurològic no queden clars en certes àrees (ex: la zona de l’executiu central dintre de la MCT no està empíricament comprovada l’existència, només es pressuposa la seva localització cortical). Aleshores, òbviament parlar d’esborrar els records es com començar una mica per la teulada sense tenir en compte els perills que he exposat en l’anterior paràgraf.

Ara bé, estaria interessant, dintre d’un marc actualment fantàstic, que les sensacions dolentes, experiències i altres esdeveniments que poden marcar la nostra vida, poguessin ser eliminades sense cap tipus de col•lateralitat i de forma selectiva. Però aquests records, per desgracia, formen part de nosaltres, de la nostra persona i de la nostra maduració mental. Fora del marc fantàstic, encara que totes les nostres característiques cognitives es poden resumir en el continu va i ve de memòries que la nostra ment ens evoca i viatja per l’interior, hauríem de ser conscients que, per molt que ens pesi, de vegades els suposats records prescindibles són més imprescindibles (per motius d’aprenentatge i assimilació d’experiències) que els altres. Així que hauríem d’estar molt segurs en el moment en que diem: “més m’agradaria que no tingués aquest record”, ja que, gràcies a ell, potser estem més preparats per enfrontar-nos a segons quines noves accions del medi que, en el futur i sense aquest record, hauríem de tornar a re aprendre de nou.
Si, d’alguna forma, doncs ens donessin garantia de no tenir cap tipus de “dany col•lateral”, aleshores sóc el primer en pensar que… per què no esborrar-la? La neuropsicologia avança a grans passos i, a nivell personal, la veig com una de les grans portes del futur de la nostra disciplina.

S’hauria de justificar, aleshores, la seva aplicació en humans? Doncs Crec personalment que sí que la justifica. Ara bé, s’han de garantir com he dit que el mètode és 100% eficaç i sense cap mena de risc. Si és realment així, doncs crec que la seva aplicació podria suposar un gran pas en el món de la psicologia.
Això sí, si no hi ha cap mena de garantia, els problemes a nivell pràctic que podria derivar la seva aplicació són catastròfics tal i com ha he esmentat anteriorment.
En el cas de la memòria autobiogràfica, per posar més exemples, podríem tenir el problema de “retallar” part del record que tenim emmagatzemat d’aquell dia o successió de dies. Vull dir, si vam estar un cap de setmana d’excursió i vam tenir un accident i ens esborren aquell “fragment” de record, quedaria tot un buit i, possiblement, a nivell emocional sortiria aquesta amnèsia en el moment que volguéssim recordar-ho. Apart, pot ser que s’esborri completament el cap de setmana i altres records bons, o de vital importància, de dintre d’aquell període de temps siguin esborrats. Podrien haver moltes combinacions de records entrecreuats que, fins i tot, podrien confondre massa a la persona afectada.

I es que esborrar els records, en la nova psicologia del segle XXI, obriria moltes portes per avançar i buscar nous mètodes en les recerques terapèutiques per acabar amb el patiment de molta gent que necessita ma de sant i ajuda externa per pal•liar estats patològics servers però, d’alta banda, es temen, fora de situacions fantàstiques i purament utòpiques, els veritables efectes adversos que aquests mètodes puguin ocasionar en la actualitat dintre de la nostra encara ignorància.

Sergi Nicolás